La companya M. Rosa Caba, treballadora social  del Consell Comarcal de la Segarra, ens fa arribar aquesta reflexió en un post sobre els centres residencials de gent gran en la crisi de la Covid19. Gràcies Rosa!!

Des de l’inici del confinament tinc molt present les persones que viuen i treballen als centres residencials, en especial els de gent gran. Potser no tothom ho sap, però des del dia 13 de març aquests centres van aïllar-se. Des d’aquell dia no poden acceptar l’ingrés de nous residents ni tampoc no pot entrar-hi ningú, a excepció del personal.

Els centres residencials són un recurs social, on hi viuen persones més grans de 65 anys, és a dir gent gran, persones velles, moltes de les quals tenen limitada la seva autonomia (són depenents) en major o menor grau. A les residències ofereixen cura, atenció bio-psico-social, acompanyament en el procés de final de vida perquè sigui el més saludable i digne possible, i la possibilitat de desenvolupar experiències vitals riques. S’hi cobreixen les necessitats socials que les persones ja no poden disposar en seu entorn habitual, que és casa seva. Però no son ni un recurs ni un servei sanitari.

Des de l’inici del confinament, en els centres residencials, que son la llar de moltes persones, aquestes hi van quedar aïllades, ateses pels professionals que els cuiden però sense el suport sanitari que haguessin necessitat per atendre l’emergència de salut que els va aparèixer. Els residents emmalaltien, però no sabien si eren portadors del virus. Emmalaltia el personal i se l’aïllava en el seu domicili sense saber quina era la raó dels símptomes, produint un daltabaix en la gestió de les plantilles de les residències, que veien com en el moment que més necessitat de personal tenien, se’ls confinava a casa sense poder anar a treballar.

Aquesta situació que descric no s’ha produït ara, al cap d’un mes de l’estat d’alarma i quan apareix a la premsa. Com he dit, el dia 13 de març les residències ja van ser aïllades i es van quedar amb la porta tancada, mentre un volcà, l’emergència sanitària, entrava en erupció i els explotava a l’interior. Han hagut de gestionar com a recurs social una situació de salut que en altres moments hauria estat atesa, en molts casos, amb el trasllat a centres hospitalaris.

Quan tot això haurà passat, caldrà tenir en compte el dolor, el dol, la devastació que quedarà en els centres residencials de gent gran. Caldrà reparar les persones que hi viuen i  han perdut amics i amigues amb qui han compartit els darrers anys, i la pèrdua de la seguretat que els oferia la seva casa actual, la residència.

Caldrà escoltar, acompanyar i consolar els familiars que han perdut a qui estimaven sense poder-los acompanyar en el seu darrer adéu. Ajudar els qui encara hi tenen persones estimades a recuperar la confiança en el centre i els professionals que tenen cura dels seus éssers estimats.

Serà necessari estar al costat dels professionals que han atès la residència: els equips d’infermeria;  les direccions i gerències; els equips de bugaderia, cuina, neteja; les cuidadores i els equips tècnics. Tots ells han perdut persones de qui cuidaven i a qui també estimaven. Han treballat sense indicacions i sense equips de protecció patint per si portaven el contagi a casa. Estan oferint tota la seva professionalitat i energia per atendre les necessitats de les persones aïllades dins els centres, però quan tot acabi, d’on trauran les capacitats per fer front al retorn de la quotidianitat, quan aquesta pugui tornar a arribar?

He escoltat arguments dient que els centres residencials en la gran majoria son privats i calia que assumissin l’atenció d’aquesta situació. I ho han fet, però cal recordar que el nostre sistema d’atenció a la gent gran, quan cal fer una atenció residencial, l’hem delegat majoritàriament a la iniciativa privada. Però no hem d’oblidar que això no els exclou del sistema d’atenció social. Son part de la xarxa de serveis socials.

Quan això acabi, espero que com a sistema social, com a societat, siguem capaços de ser-hi, acompanyar-los en la recuperació i en la reparació de tot el dolor viscut.

Maria Rosa Caba i Muntada.

Treballadora social.

En homenatge a les treballadores socials de residències.