Aquest és el monòleg que la nostra companya Hermínia Vicente va fer pel passat dia Mundial del treball social. Gaudiu-lo!

Estimat treball social

Per què la nostra relació és tan complicada? Fa molt de temps que estem junts i continues sent per mi un gran desconegut.

Era molt jove e immadura quan et vaig conèixer; jo no tenia gaires pretendents, tu en aquells moments, tampoc, però ja s’intuïa tot el teu potencial i començaves a mostrar el teu atractiu. Està clar que jo no vaig anar a buscar-te, no entraves pas en els meus plans; la nostra relació va ser forçada, i potser això ens ha marcat.

Sé que no soc la teva única amant; tens moltes altres parelles i amb relacions molt diverses; amb algunes us heu acomodat, però sé que amb d’altres heu arribat a fer  propostes arriscades…

Admiro i envejo en parts iguals aquestes relacions positives, i això passa quan es crea un ambient de confiança mútua que dona seguretat i afavoreix el creixement personal i l’apoderament, situació en la que jo no em veig reflectida.

No passes pel teu millor moment. Estàs sent qüestionat, i s’estan posat en dubte els teus ciments, però no ho sento dins meu, és com si aquesta guerra no anés amb mi;  em sento incapaç  d’entendre el que et passa i poder-te  ajudar.

Tot i això diuen que tu i jo fem bona parella, i que fins i tot podríem arribar a construir grans coses; diuen que escric coses boniques de tu, donant a entendre que ens estimem, que ens coneixem, que ens compenetrem, que fem un bon tàndem….. però en el meu jo més profund penso que està molt lluny de la realitat.

Però és del cert que fa molt de temps que treballem plegats, i que junts hem viscut i compartit moltes històries, unes amb final feliç, d’altres no tant; hem fet bones intervencions i també hem comès greus errors, hem plorat de riure i ens han tremolat les cames de por.

Em venen a la ment moltes frases glorioses, recollides i guardades amb rigor, però que al recordar-les en  moments complicats es tornen d’un valor incalculable;  ja saps que soc de les que pensa que el sentit del  humor,  en professions com la nostra, es bàsic sempre que es faci des del respecte i entès des del context en el que ens movent.

Treballem amb famílies menosparentals, que prenen pastilles contradictòries com a mètode anticonceptiu, que no troben feina ni en la unión de payasos, que volen tramitar la independència o la drogodependencia als seus familiars, que pateixen cristofobia als espais tancats, que van al pepsicologo, que les fan mal les veritcales, tenen avaricies, fumen porros a rajatabla,  cobren pagues no constructives, i reben aduyes.

I son aquestes mateixes persones que ara ens han provocat un somriure,  les que viuen tot tipus de pobresa e injustícies, i envers les quals tenim l’obligació de cercar respostes a les necessitats d’aquesta societat cada cop més canviant i complexa però també més exigent.

El Treball Social es presenta ple d’aventures i hem de tenir les nostres eines a punt. Hi ha qui viurà aquest moment amb emoció, amb ganes de fer coses extraordinàries, a donar-ho tot, a deixar empremta. Jo no m’incloc; ans al contrari, tinc un nus a l’estómac i una gran impotència que m’impedeix veure les coses amb total claredat.

Però jo sóc lleial; vaig signar un compromís i el vaig renovar;  i també sóc sincera i per això vull deixar clar que l’únic que puc fer és aportar les meves habilitats d’artista polifacètica: manegar diverses situacions alhora com els malabaristes, mantenir l’equilibri com els funambulismes, fer visible allò que és invisible als ulls dels altres,  com els mags, llençar foc per la boca davant les injustícies, posar veu als dèbils amb l’art de la ventriloquia, dibuixar somriures com els pallassos. I prenc el compromís de fer-ho davall l’aixopluc del Treball Social. Ell serà la carpa sota la qual podré desenvolupar tot el meu art. I em comprometo a cuidar-la, protegir-la del mal temps,  i renovar-la mentre duri l’espectacle.

Postdata. De moment deixem el polvo per més endavant; ara per ara, em conformo amb els orgasmes fingits.