Laura Haro fa una magnífica explicació sobre com podem fer aquell treball que és com ballar tangos -en paraules de la gran Sílvia Navarro- :)

“La originalidad consiste en el retorno al origen; así pues, original es aquello que vuelve a la simplicidad de las primeras soluciones”

Antoni GAUDÍ

Teixint xarxa

Una seixantena de persones ens vam reunir els dies 19, 20, 21 i 22 de novembre en les instal·lacions de l’Escola d’Art Municipal (EAM) Leandre Cristòfol: alumnes del Cicle Formatiu de Grau Superior de gràfica publicitària de l’EAM Leandre Cristòfol i del Grau de Treball Social de la UdL conjuntament amb persones usuàries de l’equipament social  “La Saleta de la Panera” i/o d’altres serveis que ofereix l’Àrea d’Inclusió Social de l’Ajuntament de Lleida i persones usuàries del Programa de Refugiats de Creu Roja de Lleida.

A partir de la complicitat de tots aquests agents, amb l’excel·lent coordinació del Centre d’Art La Panera i amb la brillant tasca de l’artista Adriana Comparetto vam treballar al voltant del que seria el nostre imaginari d’espai públic.

A través del llenguatge artístic de les arts plàstiques, recuperant l’artesania tradicional catalana que ens aporten les rajoles hidràuliques -icona de l’arquitectura modernista a Catalunya- i amb una metodologia de creació col·lectiva ens varem endinsar plegats en la construcció d’un gran mosaic hidràulic que encara està en construcció.49864751_316200469104151_3363751676795158528_n

Llenguatge artístic i procés creatiu

Amb les dinàmiques inicials de presentació que va conduir l’artista Adriana Comparetto es va posar en evidència tot allò que ens uneix i que ens fa iguals.

Seguidament va llençar diferents interrogants sobre els quals tots els assistents s’havien d’anar posicionant i argumentant: l’educació artística és  necessària?, l’espai públic és de tots?, tothom té dret a la vivenda?, la cultura s’ha de limitar a la cobertura geogràfica de la seva regió, hauríem de fer tot de nou?, etc.

Seguidament els participants van exposar les seves idees al voltant del que seria per cadascun d’ells el seu imaginari d’espai públic: Què canviaríem de Lleida? A partir d’aquest procés de pluja d’idees van sorgir diferents aportacions: millorar la il·luminació del carrers, fer una nova estació d’autobusos, fer un nou alberg municipal, la creació d’un centre esportiu municipal com a eina de treball en la rehabilitació de persones amb problemàtica d’abús de tòxics,  disposar de més espais verds, millorar la xarxa de carrils bici i l’accessibilitat dels carrers, promoure la implantació dels cotxes elèctrics, promoure les energies renovables, la prevenció de conductes corruptes i la delinqüència, recuperar la memòria històrica, reduir la discriminació i l’ homofòbia, etc.

A partir d’aquí es va valorar la viabilitat en el trasllat o aplicació d’aquestes aportacions al disseny de les rajoles hidràuliques, plantejant-nos tres grans grups d’imatges: cases, cotxes i arbres.

En grups mixtes formats per alumnes i persones en situació de vulnerabilitat social es va treballar en el disseny d’aquests tres grans grups d’imatges a partir de formes geomètriques; en el trasllat d’aquests dissenys a rajoles de cuina, en la creació del lema ó consigna d’aquest mosaic hidràulic col·lectiu i en la fabricació de rajoles hidràuliques.

Eines d’empoderament en el treball social

Hay otros mundos, pero están en éste

Paul Éluard

Tradicionalment l’atenció a persones en situació de sense llar (PSLl) s’ha centrat principalment en la cobertura de les necessitats bàsiques d’aquestes (menjador, allotjament i vestit), intervencions necessàries, però que no afavoreixen el desenvolupament i la promoció dels seus recursos personals.

“Empodera’t” és un regal de la nostra Cap d’Àrea, l’Alba Pirla. Shhhh!

“Empodera’t” és possible gràcies a un gran equip de treball.  

El taller descrit anteriorment i dirigit per l’artista Adriana Comparetto forma part del projecte “Empodera’t”, nou model d’intervenció amb PSLl que es va iniciar l’any 2015 des de l’Àrea d’Inclusió Social de l’Ajuntament de Lleida i que aposta precisament per superar el caràcter assistencial en la intervenció amb aquestes persones; introduint accions que s’obren a la perspectiva comunitària a través del món de l’art i del patrimoni cultural de la ciutat –entre altres- per promoure el seu arrelament a la ciutat, la seva participació social i comunitària, la reciprocitat social i l’apoderament.

Anar incorporant en la nostra pràctica diària aquest tipus d’estratègies d’apoderament col·lectiu que permeten un treball comú, augmenta les capacitats tant de les persones en situació de sense llar, com dels mateixos professionals. Tots guanyem i tots sumem.49818589_2188321891421056_3601829578097557504_n

Formo part d’un gran equip de treball especialitzat en l’atenció a persones en situació de sense llar. Cadascuna d’aquestes persones té una trajectòria irrepetible, totes estan en situació de sense llar i/o sense sostre, però cadascuna d’elles d’una manera diferent o per diverses circumstàncies.

Mai m’ha agradat posar etiquetes. Les etiquetes són per a marcar la roba.

La Fundació Arrels1 ens explica de forma clara a la seva web per què una persona pot acabar vivint al carrer: “Una persona acaba vivint al carrer perquè la seva situació s’ha anat deteriorant amb el temps. Té a veure amb la suma de moltes causes i en com es gestionen. Algunes depenen de la pròpia persona però altres tenen a veure amb la societat en què vivim: l’atur, el preu de l’habitatge, els moviments migratoris, la rigidesa dels serveis socials i dels mecanismes d’ajut, un divorci, la mort d’una persona estimada, la formació, la salut…” .

Des del treball social i socioeducatiu quan una persona arriba al nostre servei comença un procés d’estudi i diagnòstic social de la seva situació per establir conjuntament amb aquesta, un pla d’atenció social, en funció del que s’hagi valorat, que li permeti millorar la seva situació.

Es valora la seva situació econòmica, trajectòria formativa i laboral, problemàtica de salut, xarxa de suport sociofamiliar, etc. que presenta.  Una maleta de problemes? Una vida dins la maleta.

Hem de veure la persona des d’una altra mirada, des de la perspectiva del que és, del que pot ser i no des del problema social que justifica la nostra intervenció socioeducativa.2

Experiències, pors, il·lusions, interessos, costums, manies, els seus llocs estimats, preocupacions, habilitats, destreses, aficions, gustos, amors, desamors, fotos, records, plors, alegries, cançons, olors… La vida dins de la maleta. 2

Penso que per als professionals del treball social i l’educació social que treballem a l’Àrea, aquestes accions suposen una vàlvula d’escapament. D’una banda ens alliberen i ens distenen del treball i les pressions diàries i suposen una altra manera de relacionar-nos amb les persones: sense taules de despatx; al carrer o en altres espais comunitaris; des de l’horitzontalitat, sense ser l’equivalent a un “dispensador de recursos”, etc. I d’altra banda ens permeten transformar la nostra mirada vers les persones, des de la perspectiva del que poden fer i són i més enllà dels problemes que puguin tenir.

Cada cop tinc més clar que hem d’oferir altres espais de relació i de promoció a les PSLl.

Hi ha un llibre molt recomanable del que vam fer una ressenya a Àgora de Treball Social, Descenso a periferia: asistencia y condición humana en el territorio de lo social, de Rafael ALIENA i publicat fa més de deu anys; en que el seu autor ja parla de que “Perifèria”, referint-se a un centre de serveis socials bàsics, està estressada; i que les persones el que necessiten és temps i relació.

http://agorats.com/agora-recomana-descenso-a-periferia-periferia-es-un-centro-de-servicios-sociales-basicos-es-estacion-de-paso-en-el-trayecto-vital-de-muchas-personas/

Doncs sí, “Perifèria” està molt estressada. Això es podria desenvolupar en una entrada a Àgora de Treball Social.

Les persones en situació de sense llar són molts cops invisibles per la resta. Són persones que es troben al marge i que de repent, amb accions com la que hem descrit es col·loquen en un “PUC FER”, i entro en relació amb la comunitat. I això pot servir per pensar si “PUC AMB AIXÒ”, “PUC AMB MOLTES ALTRES COSES”.

A més també serveixen per canviar la percepció que la comunitat té sobre elles. Trencar amb la visió estigmatitzada i amb els prejudicis que tots tenim. Aquesta és la veritable transformació social

Avaluació del taller i mostra de resultats

Durant el desenvolupament del taller, en el que tots van treballar molt, es van viure alguns moments màgics. El valor simbòlic d’aquestes produccions és major que el plàstic per totes les sinergies que es generen en el seu desenvolupament.

Sentir dir a un Antonio emocionat -que es va convertir en el nostre interlocutor improvisat amb els mitjans de comunicació- que trucaria a “la mama” tant aviat finalitzés la sessió, per explicar-li que sortiria a la televisió el proper dilluns…!!! Segur que aquesta mare, ja gran, es va sentir molt orgullosa.

Veure com s’intercanvien els telèfons entre ells per mantenir el contacte més enllà de la durada del taller.

Observar, des de la meva sorpresa, com es preguntaven els noms i es presentaven entre ells i elles, quan alguns ja feia mesos que compartien espais comuns (alberg, menjador…) em va fer què pensar…

També em sorprendre la seva generositat i gratitud, quan, davant d’un dinar improvisat els hi preocupava especialment que l’hagués de pagar jo de la meva butxaca! Això donaria peu també a una altra entrada per Àgora de Treball Social  

49949922_560067114471892_7969684195687530496_n

Penso -i així ens ho diuen les persones que hi participen- que la  participació en aquestes accions té beneficis i un impacte positiu per elles.

Em quedo amb les paraules de l’Antonio i del Hamid:

“Són espais en els quals desenvolupes la ment, millores la relació amb les persones, et sents més bé amb tu mateix i més realitzat”

 

“Surts d’un món buit a un altre ple de moviment, activitat i alegria”

Això és una finestra amb vistes …. a tot el que ens queda per veure.

Em quedo amb tot el que està per arribar!!!

  1. https://www.arrelsfundacio.org/es/

 

  1. MAÑOS, QUICO (2013) Atenció i suport social: el camí de la intervenció a l’acompanyament- Universitat Oberta de Catalunya (Barcelona)