En Joel Roig, alumne del Grau de  Treball social a la Facultat d’Educació, Psicologia i Treball social de la Universitat de Lleida, ens convida a reflexionar sobre el col.lectiu de la gent gran, tants cops oblidat,  i els efectes de la pandèmia en les seves vides.

La crisi sanitària que estem patint com a conseqüència de la pandèmia de la COVID-19 deixa en evidència assumptes relacionats amb la consideració i l’atenció a les persones en situació de fragilitat, discapacitat i envelliment amb necessitats de suport en centres residencials d’edat avançada.

Es tracta de realitats que, sens dubte, no són novetat, de fet han estat objecte de debat i denúncia fa molt temps, però que malauradament es fan visibles ara, davant la duresa de les situacions que s’han pogut anar observant al llarg dels darrers mesos amb el tracte a les persones grans en diferents residències. Notícies que personalment em commouen, informacions i indicacions diverses que succeeixen entorn de la cura de les persones i que de vegades es poden arribar a confondre. Temors i decisions que comporten importants conflictes ètics del que està “bé” envers el que està “malament”. I que s’han de resoldre en temps difícils.

Considero, que ara més que mai és moment de treballar en equip i amb la comunitat, per tal de poder atendre de forma adequada a les persones que, malauradament, estan essent més afectades en aquesta pandèmia de la COVID-19.

De fet, aquesta crisi està contribuint a fer que sorgeixin mancances importants en el nostre actual sistema de cures. També està evidenciant riscos futurs al voltant de com conjugar valors que han d’estar equilibrats tant en la cura, com en la salut i en la llibertat de les persones. Per aquest motiu, vull fer una reflexió envers la intervenció comunitària amb persones grans residents en un centre residencial.

Fins fa poc temps la vellesa ha estat considerada majoritàriament com una etapa vital, irreversible i necessària, amb una salut relativa i insuficient. Els progressos en la prolongació en el temps de l’ésser humà i l’augment de l’esperança de vida en edats avançades, han fet que la gent gran siguin cada vegada més una població més nombrosa, a la qual se li ha d’intentar millorar les condicions de vida, el seu protagonisme, rellevància i participació en la nostra societat, impulsant la seva major autonomia, augmentant la seva qualitat de vida, desenvolupant les seves potencialitats personals, i en definitiva fent d’aquesta etapa de cicle vital alguna cosa satisfactòria per aquest grup de població, com a protagonistes de la mateixa i també per a la societat en el seu conjunt.

Però, i a les residències?

Els centres residencials per a persones d’edat avançada tenen com a objectiu perllongar la vida de les persones residents i millorar de forma significativa la qualitat d’aquesta. Aquest objectiu considero que és primordial pels i per les professionals que treballen amb les persones grans, ja que és, per una banda, donar anys a la vida, i per una altra, donar vida als anys.

Parlem per tant, d’un doble repte, aprofitar al màxim aquests anys i, en aquests anys, poder fer front a les discapacitats que vagin sorgint. I si més no, fent un acompanyament constant d’aquest resident.

Però, arriba la pandèmia de la COVID-19; problemes, contagis, defuncions, alarma, por, incertesa, restriccions, etc. Tot això és el que he anat sentint jo com a ciutadà jove d’aquesta societat. No vull ni imaginar què haurà pensat una persona resident de qualsevol centre residencial, quan de cop i volta no podia sortir, estava tancada, no podia veure als seus familiars, companys de residència morien, i si més no, no entenia el que estava passant.

És moment de no fer intervenció comunitària? No, totalment el contrari. Penso que ara més que mai les persones residents en centres residencials necessiten ser partíceps de la comunitat. Els professionals han d’evitar l’aïllament social dels usuaris de la reisdència, reconeixent la diversitat en les capacitats i les habilitats d’aquestes persones. A més d’això, suprimir les barreres físiques i psicosocials, per tal de facilitar l’accés a espais, activitats i serveis, fomentant la participació dels residents, mitjançant una interacció amb la comunitat i els seus habitants; fent ús dels recursos que aquest els ofereix, i així mateix, oferint el que el centre posseeix, proporcionant-los una millora en la seva qualitat de vida i en el seu benestar social.

Ara més que mai, les persones grans necessiten que els facilitem els coneixements i la utilització dels serveis i recursos dels que disposen. Omplir camí cap a la relació i la comunitat en si mateixa. Que aprofitin el seu temps lliure per tal d’assolir l’envelliment de forma satisfactoria; i quina millor manera que amb persones que tenen els seus mateixos interessos, gustos i preferències?

Per aquest motiu, penso, que tot i ser un procés complex i delicat, donades les circumstàncies que estem vivint amb la pandèmia, no s’han d’utilitzar els centres residencials com a gàbies d’ocells, i manejar als residents com si ho fossin. S’ha de començar a pensar més en aquesta comunitat i en el seu bé comú i compartit.

 

 

Joel Roig Vázquez