Montse Bertran fa un magnífic relat del darrer Parlem de violència de gènere. #temazo #masclisme #Stopviolència
És dijous 7 de Març, passen uns minuts de les set de la tarda i comença el Parlem de: Violència de gènere. Un tema prou important i del que tothom en parla aquests dies i en aquestes hores, prèvies un vuit de Març que, també, es preveu dels més reivindicatius. Per parlar de violència de gènere i treball social s’han organitzat un grup de companys i companyes d’àgora, sis per ser més exactes, casualitat? No, paritat. Comencem.
Donat que la violència envers les dones és molt ampli, ens centrarem en la violència de gènere en l’àmbit del treball social sempre, ens remarquen, des d’un punt de vista que ens sigui assumible, assequible i amb connotacions constructives i positives de cara a debatre i construir noves i millors formes d’atenció en la nostra professió.
Amb aquest dibuix, s’estableixen tres nivells de violència: Bloc Subtil invisible, on es fa referència a la violència que no es veu i és difícil de percebre i, precisament per això, la fa de les més punyents, doncs és difícil de demostrar i, per tant, de poder intervenir. En aquest nivell trobaríem, per exemple, l’humor sexista, el llenguatge sexista o l’anul·lació.
Bloc explícit invisible, les agressions ja són més explícites però moltes d’elles encara no reconegudes per un mateix o pel mateix entorn. Com a exemple la humiliació, des valorització o el xantatge emocional.
Bloc explícit visible, que és el més conegut també perquè és el que més coneixem i el que més ens mostren a la televisió, xarxes socials, . Parlaríem, per exemple, dels assassinats, violacions, crits o insults.
Tots i cadascun d’aquests blocs, en el seu conjunt, confereixen diferents formes de violència envers les dones que cal valorar i abordar de manera integral, doncs un dels aspectes que es posa de manifest és que en un cas d’agressió hi ha la víctima i també l’agressor però rarament es posa el focus en ell, tendim a centrar-nos en la víctima però, què passa amb l’agressor? Coincidim en el fet que no disposem de recursos suficients per poder atendre’l i que pugui aprendre noves maneres de relacionar-se.
Les treballadores i treballadors socials, més enllà de les pautes d’atenció del dia a dia, veiem la necessitat de treballar com a col·lectiu professional quin ha de ser el nostre posicionament davant de la víctima i també de l’agressor. No és qüestió de victimitzar i culpabilitzar a cap de les dues bandes. Victimitzar la víctima, al carrer, als mitjans de comunicació, a totes les institucions públiques. La manca de sensibilitat en l’atenció directa, la desprotecció en el règim de visites dels fills o l’estigmatització són només alguns dels trets més comuns que trobem en tota l’estructura social. La violència, doncs, no es dóna només d’un home cap a una dona, la violència també es palpa en tota la societat en general.
Advoquem per la formació, per una bona comunicació, companyes i companys, construïm un model propi de mediació per aquests casos, on hi hagi el valor de comunicar-se a través d’una figura externa que vetlla més per cercar apropaments i respostes al perquè d’un conflicte que, sembla, no tenir fi. La violència envers les dones, però, es dóna amb caràcter transversal, l’acció d’agressió de l’home a la dona és el que veiem però cal tenir present molts altres factors. Parlem d’una societat que encara no parteix d’una maduresa cultural suficient per abordar la violència de gènere, parlem de violència econòmica, laboral i sexual que s’endureix i castiga, encara més, les dones immigrants, amb discapacitat, etcètera . Parlem d’un sistema judicial on hi ha escletxes importants en la cobertura i atenció tant en la víctima com en l’agressor i, els fills, en cas de ser-hi. Un sistema judicial que amb l’anomenada “llei mordaza” no considera delicte penal l’agressió verbal, els comentaris obscens són penats, per denúncia administrativa, amb sancions econòmiques que oscil·len dels cent als sisens euros .
Si posem la mirada a la resta d’Europa, els resultats no són massa millors, doncs als Països Escandinaus s’avança amb polítiques on es fomenta la igualtat de gènere, per exemple, incorporant pronom neutre per referir-se a les persones i no centrar-se en el gènere però augmenta els casos de violacions cada dia. Crida l’atenció que en un país com Dinamarca, augmenta en un 53% els casos de violència masclista i en països com Romania o Bulgària no arriba al deu per cent, un símptoma que la percepció de violència pot variar en funció del territori. La clau, pensem, és posar l’enfocament en la població masculina, deixar de victimitzar les dones i plantejar-nos per què els homes exerceixen tanta violència a les dones. L’origen parteix de casa. De l’educació. Per més que a l’escola es treballi amb clau d’igualtat, s’ha de treballar també al carrer. Sabíeu que el noranta per cent de residents en centres penitenciaris i d’usuaris en mesures penals alternatives són homes? Es produeixen més morts d’homes en mans d’homes que morts de dones en mans d’homes, i és que hi ha una tendència a educar l’home des de la violència, sense treballar aspectes emocionals bàsics per empatitzar i viure des de la igualtat envers els altres. La complexitat en la violència de gènere rau, doncs, en els múltiples factors que ens cal abordar per una banda i en la gravetat i augment de violència que es coneix, dia a dia, a través dels mitjans de comunicació. Arribem a la conclusió que: S’ha d’invertir molt més en investigació del perquè estem tan immersos encara en una cultura clarament patriarcal.
Augmentar la visibilitat en l’atenció no només a les víctimes, també en com s’aborda amb els agressors.
Formació de gènere en l’àmbit educatiu i amb caràcter transversal.
Som conscients que malgrat que ens hem format com a treballadores i treballadors socials, som persones que vivim en una societat patriarcal i això fa que també ens hem de treballar la visió de gènere. Són les nou i quart de la nit, el debat ha estat extens i molt profund. Demà, dia vuit de Març, sortirem al carrer per reivindicar que els homes i dones som iguals en drets i llibertats i mentre el món seguirà girant al nostre voltant i ens seguirem preguntant si, potser, la igualtat es comença treballar en un i per un mateix … O mateixa.
Acabem aquesta entrada amb el video guanyador dels Premis ÀgoraTs 2019, realitzat per DONES A ESCENA DE LLEIDA interpretant la Puerta violeta de Rozalén, contra la violència masclista. Gaudiu-lo!
Comentaris