Alba Pirla s’ha despertat inspirada en un diumenge plujós amb una reflexió sobre la innovació.

Fa dies, potser massa dies, que li dono voltes a la innovació possible en els serveis socials que visc cada dia.

Avui, el cotilla de facebook em desperta recordant-me que ara fa 4 anys vam tenir el plaer de tenir a Silvia Navarro en curs a Lleida. M’ha saltat aquest vídeo innovación, el dificl cambio del paradigma que m’ha inspirat a escriure  aquest post, espero que serveixi com a autocrítica i com a al·licient innovador. Amén.

Resulta que ja fa 4 anys, Silvia Navarro ens parlava de que no podem seguir conduint mirant pel mirall del retrovisor del treball social en els serveis socials. Certament, deia, just quan ens semblava que teníem les respostes ens van canviar les preguntes. I et voilà. Vam perdre el rumb, o almenys, la confusió ens va paralitzar. Ens hem mantingut en un treball social que vol i no pot, o no sap respondre a les noves preguntes. Fins i tot em pregunto jo: realment vol el treball social, respondre? Treballem sota el paradigma del “corre-corre, apaga el foc que posen llenya”. Així, polítics, plataformes, ciutadans que viuen el malestar d’una època dura, responen allà on el treball social no sap què dir, o almenys, no es manifesta com a coneixedor de la resposta.

Hem après a viure sota pressió, i crec que ni tant sols ens hem arriscat a respondre. Així, el més arriscat que ens podem permetre és que no passi res.

Demanem que les institucions responguin per nosaltres, però tampoc exigim que en realitat responguin. No som capaços d’elevar reflexió, ni de fer creure, des de la credibilitat més absoluta, quines han de ser les respostes. Així, impassibles, veiem passar el dia a dia soterrats en papers, estrés i queixes.

Crec que d’una vegada, com deia Silvia en aquell curs, primer ens hem de solucionar a nosaltres mateixos, amb nous esquemes mentals, nous paradigmes, nous hàbits, i molta, molta formació i informació…i proposar-nos innovar per 1r. tenir idees, i 2n, convertir-les en resultats. I sobretot, evitar frases assassines d’idees i bloquejar als seus assassins (com “no tinc temps, no ens ho deixaran fer, no funcionarà, sempre ho hem fet així,”….).Em va agradar l’afirmació de Sílvia: hem de seduir al llangardaix intern i inconscient que boicoteja les nostres pròpies idees i perdre la por al canvi, sortir de la zona de confort i apoderar-nos com a professionals experts.

Queden (i molts!) professionals que creuen en ells mateixos, en la possibilitat del canvi, en créixer com a professió, en reivindicar-se i en respondre. Fa pocs dies vaig tenir el plaer de parlar informalment amb dos polítics de l’oposició municipal. Com que l’edat em permet dir a hores d’ara el que penso (és la part bona de superar els 40 anys) els hi vaig dir fer una puntualització que vaig creure necessària: ” creus que tu com a polític em pots dir a mi, tècnica experta, què he de fer i com? perdona, dirigeix els teus esforços en augmentar el pressupost social, lluita per la qualitat dels serveis municipals, exigeix ràtios de personal en serveis socials, aplaudeix les iniciatives innovadores, que hi són, apodera als treballadors socials, deixa’ns a nosaltres treballar. Tu no saps res de sensellarisme, com jo no sé res de lluites ideològiques en un Ple (ni ganes). Així doncs, si no saps, pregunta als tècnics abans de manifestar-te i exercir de treballador social de secà” -aquestes coses, si es diuen des del carinyo no solen ofendre, ans al contrari…reconec que em vaig alliberar davant d’aquesta proposta que em va sortir de l’ànima, sota pena de mort funcionarial, vaig pensar, Alba, aquí te l’has jugat-

Així que, companyes i companys de serveis socials diria a “las barricades” però probablement em passaria de frenada. Així que ho deixaré en una sola idea: Volem els i les treballadores socials, d’una vegada, respondre a les noves preguntes? i si és així, fins quan haurem d’esperar?

EL vídeo que he inserit és molt clar, esperem que la roda sigui quadrada o posem fil a l’agulla ja mateix?aprofitem l’ocasió per moure el cul i el cap o ens quedem imaginant com aquella roda “rodona” era amb tota certesa un invent surrealista?