La nostra companya d’ÀGORA, Montse Bertran ens convida a la reflexió a partir d’aquest magnífic escrit que ha publicat aquest mateix mes d’octubre a la revista SE7accents
Com diu la mateixa Montse Bertran:
Es deia Sonia Sanz – Maza i, des del mes d’abril, es queixava de forts dolors amb el seu metge de família. Gairebé tota l’atenció es va fer telefònica a excepció d’algunes visites presencials, en les que insistia que patia fatigues i, tot i així,no li van fer ni tan sols una analítica, fins que, al mes de Juliol, ja ingressada a l’hospital se li diagnostica un càncer de colon. Un tumor en fase ja avançada i el 13 d’agost va perdre la vida. Ara, la seva família ha decidit fer públic el calvari que va viure la seva germana, denunciant que ella també ha estat una víctima més de la covid-19. Jo, per contra, crec que és (som) víctimes de la por, que justament ara que ens tapem el nas i la boca i ens toca mirar-nos als ulls, no ho fem, o no volem o no sabem fer-ho. No vull caure en l’error, injust, d’elevar el que ha de ser una anècdota a categoria de norma general, i encara menys en un sector greument castigat per les retallades i per la quantitat de professionals que s’hi deixen la pell i la vida cada dia per cuidar-se i cuidar-nos, però no en són els únics.
Fa dies que entre balls de xifres de persones infectades, mortes i recuperades hi vaig veient també la maquinària capitalista que no s’atura dels desnonaments, persianes tancades, privatitzacions en recursos i serveis de primera necessitat, les cues de la fam que no paren de créixer, la pobresa que augmenta de manera alarmant. Ens hem oblidat que la gana també mata, que les potes que sustenten l’estat del benestar coixeigen de manera alarmant. L’Atenció és cada cop més des de la distància, els casos ja no es poden conèixer amb la mateixa informació. Les mesures de distanciament per prevenir contagis ens ensenyen la poteta d’un model d’atenció basat en la desafecció i la indiferència al dolor aliè, perquè és complicat enfrontar-te a situacions que viuen els altres quan no vols que et passi a tu o algú dels qui t’estimes, per això sempre és més fàcil amagar-nos sota protocols d’atenció, zooms, whatsapp i xarxes socials. És el virus que ens ha enfrontat a la nostra gran por: admetre que tots, sense excepció ni condicions, som vulnerables i, com a la pel·lícula “els substituts”, ens hem tancat a casa nosaltres, els humans, mentre controlem en remot als nostres avatars plens de vitalitat, bellesa i èxit fugint d’un virus que amenaça de la nostra existència i, tal vegada, fa aflorar aquesta vida de mentida i que ens allunya tant de la condició humana.
Per què vaig decidir ser treballadora social? perquè sóc una somiatruites amb ànima de Robin Hood, o perquè el meu ego és tan clarivident que sap que fer el bé és una font de satisfacció inesgotable que ens alimenta l’estatus quo? Res de tot això! sóc treballadora social perquè que un dia, no saps com, arribes a un estat vegetatiu de què despertes i t’adones que vas amb les calces abaixades i amb un pot de vaselina buit a la mà. Què ha passat? Ja no tens res a perdre, toca actuar, sumar. Per a mi el treball social és una manera d’entendre el món que m’envolta, de prendre partit i per una qüestió de justícia social; mirar el que puc canviar i com per a que sigui més just esdevé una fita de primer ordre, perquè mai més ens ha de tornar a passar que la por ens deshumanitzi. Així que tan és si vols salvar vides, vendre pa o repartir cerveses, quan t’adrecis a mi mira’m als ulls, sempre sense por.
El meu comiat a la Montse Bertran
Hola Monns
No sé com començar. No puc parlar en passat de tu, perquè encara no he gestionat allò que el teu marit em va comunicar. El primer que vaig sentir en escoltar el so de la trucada i veure el teu nom escrit a la pantalla, va ser una alegria immensa, un esquitx de felicitat després de tants dies sense saber de tu, però en una dècima de segon, se’m va esgarrar el cor i, amb la veu esquinçada, només podia dir: “no m’ho diguis, no és veritat”. Vaig sentir com em trencava per dins i la poderosa tristor i la ràbia més punyents em copsaren.
D’ençà d’aquell moment d’incredulitat, d’ensurt i d’impotència, encara és avui i no puc, ni dir-te adéu. El cert és que no vull fer-ho, perquè tinc la certesa que estaràs sempre amb mi.
Quan et penso, les llàgrimes llisquen enutjades pel meu rostre, que sense saber com, al mateix temps està esbossant un ampli i dolç somriure, com aquells que sempre se’ns dibuixaven quan estàvem juntes i que feien més esclatant la teva autèntica bellesa.
A la meva ment retornen les imatges més meravelloses, encara puc veure l’instant precís en què ens vam trobar en això que tots anomenem vida, tant tu com jo creiem en el destí, va ser ell qui ens va obsequiar amb la màgia més pura de l’amistat.
Recordes aquell dia, Montse? Les dues érem voluntàries a la Marató, les dues al telèfon, va ser en aquell acte solidari, on les nostres vides es van enllaçar: jo estava asseguda a la punta de la sisena fila, molt a prop de la porta, al meu costat quedava una cadira buida i de sobte un oreig suau i càlid acaronà el meu bescoll i em va fer girar el cap. Les nostres pupil·les es van creuar, en aquell precís instant tu, amb el teu pas oscil·lant, però ferm, te’m vas atansar: “està lliure?” I jo com si t’estigués esperant, et vaig respondre : « Sí, t’esperava a tu”
Sense adonar-nos-en, ens vam presentar i amb dos petons d’aquells que es fan amb l’afecte més sincer, vam començar a escriure el llibre de la que seria la nostra amistat.
Com és de savi el destí, que no la casualitat, al poc de començar amb la nostra tasca, a la sala Víctor Siurana, va aparèixer el senyor Postu i els teus ulls es van fer més grans si és possible i el teu somriure, s’allargà fins arribar als seus extrems, sempre havíes volgut conèixer-lo i expressar-li la teva admiració, abraçar la mà d’aquell ser que, tan desinteressadament, oferia el seu temps I les seves forces a fer visibles infinitats de causes; i com el món és tan petit que sovint ens cap a la mà, et vaig dir que per diferents causes el coneixia, que érem amics i d’una revolada vaig aixecar-me de la cadira i em vaig dirigir decidida a ell, no va caldre dir-li res perquè em seguís fins on tu estaves, dos petons van segellar aquell desig complert i els dos vau gaudir del llorer de conèixer-vos, aquella foto dels tres junts, la guardo com un dels tresors més preuats i la revisc aquests dies entre llàgrimes i somriures, perquè em porta al moment meravellós en què ens vam conèixer.
Potser no ens hem vist tants cops com haguéssim volgut, però quan estàvem juntes, era com si el temps es parés i sol estessim nosaltres al món, el primer “cafè” va ser el pròleg del llibre de les nostres vides, aquell dia, entre llàgrimes i rialles, vam obrir la capsa de la nostra essència, de les nostres filies i les nostres fòbies, un matí farcit d’emocions; des de llavors, cada trobada estava guarnida de rialles, de calidesa, d’admiració l’una per l’altra, escrivint capítols d’un llibre al qual no li puc posar final, fent-nos fotos entranyables, que per nosaltres tenien un significat que potser ningú entendria.
Faig memòria i em porta al dia en què a les meves mans portava uns guants negres sense dits, tu te’n volies comprar uns, però no sabies ón, així que me’ls vaig treure i et vaig dir: “és que aquests eren per a tu”, ja ens anaven a brollar les llàgrimes, quan mirant-nos, les bescanviarem per una rialla d’autèntica complicitat, aquests petits detalls eren els que feien especial la nostra amistat, petits però intensos moments, en què gaudíem de la nostra més pura essència.
Ara em vé al cap l’últim dia que ens vam veure, volies fer-me sabedora d’allò que t’estava passant I amb el teu somriure més ampli, i jo a l’espera de rebre una molt bona notícia, em vas comunicar que ara ens unia quelcom mes, tenies càncer i jo derrotada per aquella per mi coneguda i esglaiadora paraula, sols vaig poder abraçar-te, mentre dels meus ulls lliscaven les llàgrimes més amargues i et sentia parlar, jo era el teu referent, l’exemple a seguir, el mirall on emmirallar-se en els moments més durs, que puc dir-te Montse ? quan la realitat és que, el referent per mi I per tots aquells que t’estimem ets tu, vas nèixer lluitant, vas arribar a la vida amb una motxilla a l’esquena, una malaltia que tu vas convertir en insignificant, malgrat els mals moments I com no podia ser d’una altra manera tu li vas respondre amb els més meravellós dels somriures; vam estar agafades de les mans, mirant-nos als ulls, sense dir res, no calia, les nostres lluites tirarien endavant, sabíem que ens teníem.
Saps Monns, no puc parlar de tu en passat, perquè sé que, tot i que has marxat a fer el viatge d’on no hi ha retorn, jo sempre et tindré al meu costat, i et pensaré esperant aquell “cafè”, vam dir que no era l’últim, em tocava pagar a mi i ahir vaig baixar al bar de sota casa i vaig seure a la mateixa taula i tu estaves allí, et podia sentir, vaig demanar un tallat i un cafè i tacant els ulls, et sentia molt, molt a prop, tant, que vaig percebre aquell oreig suau i càlid acaronant el meu bescoll, com aquell dia que els nostres camins es creuaren i les nostres mans començaren a escriure el llibre que parla de la nostra amistat. Seguiré escrivint capítols, fins que em sigui entregat el meu bitllet d’anada, del viatge sense retorn i allí ens retrobarem per escriure juntes el capítol final. Ens veiem amiga, t’estimo Monns.