La nostra companya d’ÀGORA, Montse Bertran ens convida a la reflexió a partir d’aquest magnífic escrit que ha publicat aquest mateix mes d’octubre a la revista SE7accents 

https://www.7accents.cat/opinio/article/16540/miram-als-ulls?fbclid=IwAR04xPEybspofGttKxhSzm54oZSB-eZrmLgCqtei_RAFYYmnRgVtKsDNQoI

Com diu la mateixa Montse Bertran:

El treball social m’ha ensenyat a netejar la mirada de moltes pors, tabús i prejudicis, a mirar la vulnerabilitat humana als ulls. Ara que només mostrem els ulls ens adonem que no sempre hi veiem, o potser no hi volem veure i la por ens encega?
Què passaria si miréssim menys el melic i més als ulls?
Mira’m als ulls

Es deia Sonia Sanz – Maza i, des del mes d’abril, es queixava de forts dolors amb el seu metge de família. Gairebé tota l’atenció es va fer telefònica a excepció d’algunes visites presencials, en les que insistia que patia fatigues i, tot i així,no li van fer ni tan sols una analítica, fins que, al mes de Juliol, ja ingressada a l’hospital se li diagnostica un càncer de colon. Un tumor en fase ja avançada i el 13 d’agost va perdre la vida. Ara, la seva família ha decidit fer públic el calvari que va viure la seva germana, denunciant que ella també ha estat una víctima més de la covid-19. Jo, per contra, crec que és (som) víctimes de la por, que justament ara que ens tapem el nas i la boca i ens toca mirar-nos als ulls, no ho fem, o no volem o no sabem fer-ho. No vull caure en l’error, injust, d’elevar el que ha de ser una anècdota a categoria de norma general, i encara menys en un sector greument castigat per les retallades i per la quantitat de professionals que s’hi deixen la pell i la vida cada dia per cuidar-se i cuidar-nos, però no en són els únics.

Fa dies que entre balls de xifres de persones infectades, mortes i recuperades hi vaig veient també la maquinària capitalista que no s’atura dels desnonaments, persianes tancades, privatitzacions en recursos i serveis de primera necessitat, les cues de la fam que no paren de créixer, la pobresa que augmenta de manera alarmant. Ens hem oblidat que la gana també mata, que les potes que sustenten l’estat del benestar coixeigen de manera alarmant. L’Atenció és cada cop més des de la distància, els casos ja no es poden conèixer amb la mateixa informació. Les mesures de distanciament per prevenir contagis ens ensenyen la poteta d’un model d’atenció basat en la desafecció i la indiferència al dolor aliè, perquè és complicat enfrontar-te a situacions que viuen els altres quan no vols que et passi a tu o algú dels qui t’estimes, per això sempre és més fàcil amagar-nos sota protocols d’atenció, zooms, whatsapp i xarxes socials. És el virus que ens ha enfrontat a la nostra gran por: admetre que tots, sense excepció ni condicions, som vulnerables i, com a la pel·lícula “els substituts”, ens hem tancat a casa nosaltres, els humans, mentre controlem en remot als nostres avatars plens de vitalitat, bellesa i èxit fugint d’un virus que amenaça de la nostra existència i, tal vegada, fa aflorar aquesta vida de mentida i que ens allunya tant de la condició humana.

Per què vaig decidir ser treballadora social? perquè sóc una somiatruites amb ànima de Robin Hood, o perquè el meu ego és tan clarivident que sap que fer el bé és una font de satisfacció inesgotable que ens alimenta l’estatus quo? Res de tot això! sóc treballadora social perquè que un dia, no saps com, arribes a un estat vegetatiu de què despertes i t’adones que vas amb les calces abaixades i amb un pot de vaselina buit a la mà. Què ha passat? Ja no tens res a perdre, toca actuar, sumar. Per a mi el treball social és una manera d’entendre el món que m’envolta, de prendre partit i per una qüestió de justícia social; mirar el que puc canviar  i com per a que sigui més just esdevé una fita de primer ordre, perquè mai més ens ha de tornar a passar que la por ens deshumanitzi. Així que tan és si vols salvar vides, vendre pa o repartir cerveses, quan t’adrecis a mi mira’m als ulls, sempre sense por.