Fa molts anys que quan arriben aquestes dates, les persones que som de Lleida i tenim un interès pel que succeeix al nostre voltant des d’una perspectiva sociopolítica, socioeconòmica o d’aquest estil, comencem a sentir a parlar del tema dels temporers i de tot el que aquest terme arrossega. Aquest any hem d’afegir-hi una situació sanitària excepcional que encara ho posa tot més difícil.

Quan parlem de “temporers”  no cal dir que estem enfocant  i reduint una realitat a la seva mínima expressió donat que els temporers existeixen i s’apropen a Lleida no per casualitat, sinó que ho fan perquè saben que aquí és una terra d’oportunitats. Això és així  donada la nostra tipologia de teixit productiu basada en el sector agrícola i agroalimentari. Tot i així de vegades sembla que ens costa assumir aquesta particularitat i comprendre el que això significa com a territori  i dels avantatges i els inconvenients que això comporta.

És obvi que més enllà d’aquests dos protagonistes  principals que són els temporers i les empreses agrícoles de diferent tipologia i mida, trobem un gran ventall d’agents de tots tipus que també acaben de conformar aquesta realitat i que també aprofiten, viuen o pateixen aquesta realitat, així com tampoc podem oblidar que les polítiques en sentit ampli , i els polítics/ques com a agents que les porten a terme,  també en són protagonistes des de diferents nivells de responsabilitat.

Veiem com aquesta situació no és nova, no és conjuntural i producte d’una crisi del moment i potser temporal,  sinó que és estructural a algunes comarques de Ponent i que es repeteix any darrera any des de fa, com a mínim, deu anys. No és una crisi sobrevinguda i inesperada (tot i el covid-19 d’aquest any). També veiem que a més  suposa el desgast de molts professionals de l’àmbit social, de moltes entitats socials que hi destinen recursos i voluntariat, associacions de defensa de les persones temporeres, plataformes ciutadanes, cossos de seguretat, sindicats agraris, sindicats obrers, polítics i polítiques, entre d’altres. En trobem, per tant, davant una gran  mobilització de recursos amb efectes col·laterals molt amplis i molt diversos que en definitiva no acaba de resoldre el patiment per a les persones temporeres que venen amb l’objectiu de guanyar-se la vida sense saber massa el que es trobaran ni el dels altres protagonistes de l’auca i tot plegat amb un resultat lluny d’arribar mai a trobar una solució ni consensuada ni satisfactòria i molt menys que resolgui el tema d’una forma eficient i amb perspectives de futur ni definitiva.

Arribat a aquest punt de no retorn, del que ja sembla el dia de la marmota, potser cal fer alguna reflexió que ens ajudi a veure amb més claredat el que estem fent i el que  tenim entre mans. Se que és difícil i que si no ho fos, ja s’hauria arreglat, però vull fer una mica d’exercici de reflexió per a veure si així ho entenc una mica millor.

Jo ho intentaré fer d’una forma agosarada, des d’una  perspectiva sistèmica, és a dir, analitzant el tema utilitzant la teoria general de sistemes aplicada a la qüestió de la “campanya agrícola” com a unitat d’anàlisi. En primer lloc, cal dir que des de la vessant sistèmica totes les parts del sistema constitueixen un tot i que aquest tot és el sistema, no només la suma de les parts. Això vol dir que totes les parts o agents protagonistes d’una campanya agrícola estan interconnectades i formen un tot. Cada modificació en alguna de les parts afecta a la totalitat. Una sola part no pot modificar per si sola el sistema. La primera qüestió és veure la realitat com un sistema formada per moltes parts però que al mateix temps el sistema , el tot , és la nostra unitat d’anàlisi i intervenció. La pregunta seria si estem fent aquest exercici holístic o cadascuna de les parts va pel seu compte i a més creu tenir la seva i única solució? Quan es prenen decisions sense tenir en compte a totes les parts el conflicte està servit, tot i que alguns creguin que no han de donar explicacions perquè tenen més poder o creuen que són més protagonistes que la resta i que el que decideixen no te efectes col·laterals i normalment de gran impacte.

Un altra qüestió fonamental des d’aquesta perspectiva és que els problemes o símptomes que apareixen al sistema, són un reflex d’una disfunció del mateix. És a dir, que existeixin campaments de persones temporeres no és un problema dels temporers sinó una disfunció del sistema. Que els temporers dormin al carrer no és culpa de les administracions sinó una disfunció del sistema. Que els temporers vinguin a treballar tot i ser irregulars no és culpa dels temporers sinó de les disfuncions del sistema. Que les persones temporeres acceptin treballar per sota dels convenis no és culpa de les màfies, són disfuncions del sistema. Els problemes lligats a la temàtica del treball de temporada a l’agricultura es manifesten com a símptomes que ens donen l’alerta de que hi ha alguna cosa que no funciona en el sistema, no només en les parts. Lamentablement aquesta reflexió que acabo d’exposar no és la que s’acostuma a realitzar, ans al contrari, sempre es busca al culpable de tot i si pot ser un de sol encara millor.

Estem acostumats a buscar les respostes i els orígens als problemes amb una anàlisi de tipus causal, és a dir causa-efecte i des d’aquesta perspectiva podríem dir que si hi ha campaments de temporers, la culpa és dels pagesos que no compleixen amb els seus compromisos, però això seria erroni des d’una perspectiva sistèmica. La causalitat és circular i, per tant, tot el sistema és responsable i corresponsable del que succeeix, no culpable. Si no se m’acusa és més fàcil que vulgui dialogar i col·laborar.

Amb el tema de la circularitat es pot entendre que tots els agents que formen el sistema tenen un gran pes en la solució conjunta del problema. Quan parlem de temporers , es culpabilitza a la pagesia, als temporers, a les entitats intermediadores, a la inspecció de treball a les administracions locals però amb aquesta actitud no es resolt el problema sinó que s’agreuja. La culpa ningú la vol. La pregunta que ens hem de fer és quina és la nostra posició davant el tema com a agents co-protagonistes, de corresponsabilitat o de culpabilitzar els altres i així no cal fer l’esforç de negociar?.

Tot això ens porta a una altra reflexió que té a veure amb les possibilitats de que hi hagi un  canvi d’aquesta situació,  i la pregunta que s’hauria de fer tothom és, si això no funciona… per què no es produeix un canvi?. Tothom està convençut que des de la seva parcel·la està fent tot el possible per canviar la situació i que per tant no és responsable de la resta de qüestions que no li pertoquen. Quan els problemes són evidents i es repeteixen de forma cíclica durant anys ens demostra que existeixen forces i resistències al canvi que són superiors a les forces per a que aquest es produeixi. En aquest cas diríem que existeixen forces homeostàtiques que es posen en funcionament per a evitar el canvi a tota costa i que a més  es dona la característica que si algú gosa qüestionar l’estatus quo pot acabar sent el boc expiatori o l’ovella negra.

Qui no s’ha sentit ovella negra parlant d’aquests temes tan peluts?. Quan es posa el dit a la llaga, és a dir, que s’està arribant al moll de l’òs de la qüestió, és quan apareixen més impediments i respostes reactives que omplen de fum l’escenari per a desviar l’atenció. Això també us deu sonar a totes una mica. Segur que en més d’una ocasió s’haurà arribat molt a prop del quid de la qüestió, però…

Avui en dia aquesta forma d’actuar en política la podem veure molt sovint quan es plantegen les línies vermelles que no es poden creuar i per tant estem donant a entendre que hi ha temes que no es poden tocar o qüestions que són innegociables i per tant queden fora del possible acord. Precisament són aquestes coses que no es volen abordar ni afrontar les que impedeixen avançar ja que són elements homeostàtics que volen conservar el sistema a tota costa i que no hi hagi canvis que puguin ser una amenaça. El mateix passa en famílies en les que hi ha un membre maltractador i curiosament els diferents membres de la família en les primeres fases d’aquest procés molts cops no en volen parlar ni volen reconèixer-ho, ja que els fa molt mal haver-ho d’assumir i sobretot per les possibles conseqüències que pot tenir el fet de verbalitzar-ho, tot i que l’ única manera d’abordar-ho és afrontant-ho de cara.

Tornant a la campanya en concret , en aquests moments de pandèmia podem observar com s’està treballant el tema dels temporers des d’una perspectiva contrària a la que estic plantejant. Poso un exemple que demostra lo lluny que estem de poder resoldre aquesta temàtica de forma conjunta i coherent. Aquest any als pobles del Segrià, per indicació del departament de salut, han habilitat poliesportius i altres dependències per si es donen casos positius de covid 19 en aquestes persones temporeres. Una decisió absolutament unilateral, o com a molt bilateral, sense tenir en compte a cap altre actor protagonista i emparats en una situació de crisi sanitària que ho justifica tot.

D’altra banda, és interessant veure com estan arribant moltes persones al nostre territori sense precontractes ni contractes de treball (sense incloure a les persones irregulars) i que teòricament no haurien d’estar arribant al territori ja que es suposa que estem en estat d’alarma i això és el que ens diuen els governants (“queda’t a casa”) . Tots sabem i saben que està passant i ningú farà res per a impedir-ho, ja que en el fons, no interessa frenar-ho. El que interessa és poder dir després que teníem un dispositiu espectacular per si hi havia contagis. En cap cas es te en compte a les persones temporeres, que potser en els seus llocs d’origen estaven atesos per dispositius que els garantien la supervivència i no els posaven en risc ni a ells ni a la resta de població. Tampoc sabem si han tingut en compte a la ciutadania que viu als diferents territoris de Ponent a banda de la pagesia. Tot això són pautes homeostàtiques que fan que no es pugui canviar la realitat ja que fa mal si algú ho diu obertament, sinó no faria cap mal.

Tornant als espais de confinament, vull recordar que anys anteriors en pocs casos existien aquests espais municipals per a acollir a aquestes persones temporeres i molts dormien en campaments, magatzems… entre d’altres llocs poc adequats, però això era la normalitat acceptada per gairebé tots els agents implicats. No per tots però si pels més poderosos i per tant, els més resistents al canvi.

Com us deia abans la culpa no és dels pobles i dels seus alcaldes o dels consells comarcals, sinó que aquest any si que els han dotat d’ajudes econòmiques per a portar a terme aquesta mesura o potser és una condició ineludible per a poder portar a terme la campanya agrària en les condicions actuals, sinó no els deixarien sortir a treballar i això seria un drama per a molta gent. El que és obvi és que els altres anys no existien aquestes ajudes ja que la situació era la  “normal”, és a dir, que els temporers es busquin la vida com sempre han fet, això si, aquest any si cauen malalts els confinarem i tema resolt, no sigui que ens acusin de no haver-ho evitat de forma preventiva.

Es diu des de la perspectiva sistèmica  que els símptomes ens indiquen una disfunció del sistema, però que al mateix temps són beneficiosos pel sistema, és a dir, que algú en treu algun benefici d’aquesta disfunció, ja que d’aquesta manera no es canvia res. La pregunta que ens hem de fer és, de veritat que hi ha algú que no vol que canvií aquesta situació perquè en treu algun benefici?.

Un altre element important des de la perspectiva sistèmica fa referència al tema de les funcions de cadascuna de les parts del sistema. Es suposa que tothom ha de ser diligent en les seves competències i, per tant, podríem dir que tothom espera que la inspecció de treball faci la seva feina, però això implica que l’administració posi els recursos suficients per a que pugui complir amb la seva feina. S’espera que la pagesia no cometi irregularitats, així com que les persones irregulars no treballin amb documentació falsa. S’espera que les administracions locals posin els recursos necessaris, però això vol dir que l’administració autonòmica doti també de recursos econòmics a aquestes administracions. Amb això vull dir un altre cop que si les parts compleixen amb les seves funcions tot pot funcionar, però si no és així el sistema seguirà essent disfuncional. La pregunta seria, estan complint cadascuna de les parts amb les seves obligacions per a que totes puguin fer la feina ben feta? Ja sabem què passa quan uns pares no fan la seva feina com a pares però exigeixen als seus fills i filles que la facin sense protestar, això te mal pronòstic i ho sap tothom.

Les regles que flueixen soterradament dins del sistema també juguen un paper essencial en el manteniment de tot aquest sistema disfuncional i aquestes són diverses però les més interessants son aquelles que s’anomenen secretes, és a dir aquelles que no es pacten ni verbalitzen. Aquelles que formen part de la tradició, dels valors  i de la cultura  que emmarca el sistema, en aquest cas podríem parlar de la cultura capitalista i neoliberal que s’ha imposat a la nostra societat i també en el subsistema que estem analitzant. Aquests valors no s’han imposat per la força sinó que mouen els fils des de la discreció, l’anonimat, la pressió constant i continuada en el temps i fan que tots els actors es moguin al voltant d’aquests sense qüestionar ho.

Un altre tema interessant lligat a la visió sistèmica fa referència al tema dels rols i contra rols que juguen tots els actors.  El sistema també s’encarrega de distribuir rols a les parts i això ens porta a que trobem a les parts que són bones, molt bones o les que són dolentes o molt dolentes o les que ho fan tot be i les que ho fan tot malament. Aquests rols no s’atribueixen de forma  explícita, sinó que són subtils i es construeixen amb el temps, i cadascuna de les parts les van assumint sense adonar-se. Sempre hi ha forces superiors que s’encarreguen d’anar distribuint aquests rols.

Si ens fixem davant del tema de temporers trobem blocs que es separen entre els que lluiten a favor dels temporers i els que aparentment només vetllen pels interessos econòmics, i d’aquesta manera mai s’avança en conjunt i unitat com a sistema sinó que es genera un conflicte permanent que també impossibilita el canvi. També forma part de l’homeòstasi.

Podria anar relacionant altres aspectes però crec que amb aquests és més que suficient per convidar a la reflexió. Mentre no s’abordi el tema de la campanya agrícola com un sistema, com un tot, on tothom és corresponsable i ningú es pot mantenir al marge ni deixar de complir amb les seves obligacions, on tothom reconegui a l’altre com un igual o com a un element necessari  no crec que avancem cap a cap direcció sinó que sempre estarem donant voltes a la roda del hàmster que sembla que tant ens agrada.

El que queda clar és que per a produir canvis s’ha de voler abordar el tema amb la seva complexitat i arribat aquest punt, sembla necessari que algun element extern hauria de liderar aquesta reflexió i anàlisi profunda ja que els protagonistes no en són capaços degut a la homeòstasi profunda que pateixen i que els constreny.

A tall d’anècdota, recordo una empresa en la que vaig treballar que van contractar una persona per a fer una anàlisi organitzacional per a millorar aspectes que l’empresa ja veia que eren disfuncionals. Un cop es va fer l’anàlisi es va contractar a la mateix persona per a portar a terme els canvis que el diagnòstic havia suggerit. Passats uns mesos es va fer fora a aquesta persona per incompetent. Es van fer tots els canvis que s’havien demanat però quan es va arribar als canvis que havien de fer els caps de l’empresa que en definitiva eren els importants, allí ja no era possible. Casualitat, causalitat, homeostasi????

Ramon Julià