Avui a la meva assignatura de treball social en atenció primària a la UdL he convidat al col·lega i gran amic Salva Gallego. Treballador social i cap de la Unitat d’atenció a la víctima de Mossos d’Esquadra de Lleida.
Fa anys que treballo amb persones i els casos de violència masclista no deixen d’ impactar-me. Avui en Salva m’ha tornat a regirar.
Intento desconnectar però aquesta nit el Intermedio no em deixa; em diu que 8 menors han estat assassinades a Espanya al 2017. Víctimes de violència masclista. Em diuen que hem de trencar el silenci còmplice, familiars amics, veïns…. I avui Salva ens deia,…i els/les professionals? Tots plegats, ho estem fent prou bé??!?!
M’entra pànic quan penso què estem fent malament com a societat. Com a pares, educadors, sistemes educatiu, de salut, de serveis socials…
Recordo en Salva fa tres hores dient: prevenció, detecció, atenció i recuperació. Em repica el procés al cap. Ell fa 17 anys que treballa amb víctimes. Diu que pensava que amb els anys, la sensibilització i la prevenció, canviaríem els models de masculinitat i que les dones seríem capaces de lluitar contra la percepció rància de l’amor romàntic, del domini, de la submissió i la interiorització del masclisme. També que els homes, nens fa uns anys, serien capaços de trencar patrons culturals i aquests rols d’autoritat sobre la dona. Res més lluny de la realitat.
Ell i jo vam créixer amb Grease. Un John Travolta xungo que ens portava de cap i una Olivia Newton John normaleta, com tantes som,que es transforma en una “choni” embogida pel “malote”. I d’això, que en fa 30 anys, seguim amb els mateixos patrons. Els tipus “duros” per ara, per casar-me i ….pare dels meus fills, si de cas, un tio majo, que em respecti i m’estimi….. no me jodas, nena, no me jodas…. 😉
Salva ens explica que com a societat no hem estat capaços d’erradi2car la violencia contra les dones, d’arribar a una societat d’igualtat de gènere, ans al contrari. Em sobta quan diu que cada cop hi ha més dones joves (MOLT joves) i més dones grans (grans, grans, de més de 65 anys) que es veuen a si mateixes malferides per relacions tòxiques, violades, maltractades, trepitjades i sovint, cronificades i sotmeses per massa temps. De vegades, un temps irrecuperable perquè acaba en mort. però no en una mort “normal, sinó en un assassinat. Que malauradament, es podria haver evitat,
Què estem fent tots plegats tant malament?
Miro la meva filla d’11 anys i em sembla impossible que es deixi trepitjar per un home. Hem qüestionat juntes contes de princeses i prínceps blaus i admirat guerreres, camioneres, lluitadores, dones valentes i independents que no necessiten un home que les porti a l’altar ni molt menys que les controli i sotmeti. A l’hora, l’espio a les xarxes. Observo com mira a Mario Casas al Youtube i em sorprenc escoltant com “Prométemelo”,(mireu aquest tall perquè no té despercidi) que justifica i perpetua una relació masclista i dominadora, pot estar tirant pel precipici la nostra feina com a pares. El poder de les xarxes, extremadament incontrolable i ple de llances masclistes que ningú o pocs qüestionen.
El mite de l’amor romàntic. Estem idiotitzades les dones o què ens passa?
Salva explica un cas d’una jove de 15 anys. Controlada, víctima d’abusos sexuals per part de la seva parella, de 16. A qui perdona perquè aspira a canviar-lo, que s’autocastiga, que es vol suïcidar quan la deixa, que es sent culpable mentre ell ejacula a la seva cara i li estira els cabells contra el terra però el perdona. ”Però no em pega” deia la noia a la denúncia. Clarament el llindar personal d’acceptació de la violència és subjectiu. Jo no suporto una mala mirada. Un insult o un crit seria motiu d’abandó etern. Però el llindar varia. Es una escala personal. I social. I cultural.
Sovint les dones, quan denuncien, es preocupen per què li passarà a la seva parella maltractadora: el volen protegir, es preocupen per ell, es senten culpables. A l’hora, probablement perdran seguretat econòmica, rebran pressions de familiars i/o amics, tindran por a represàlies o por a perdre-ho a tot.
Allà, al darrera, al costat o al davant ens veiem els i les treballadores socials. Ens diuen que hem d’informar, apoderar, acompanyar en la denúncia, fer suport, derivar, vetllar pels infants víctimes invisibles de les relacions de violència, aplicar el protocol, buscar alternatives residencials d’urgència…. Fins que molts cops la dona ens diu “ens hem arreglat, retiro la denúncia” i entrem en barrena. Però deia Salva que és aquí on els i les professionals ens mantenim ferms. Perquè no és fàcil trencar una relació tòxica i és la dona qui marca i governa el seu timó vital. I nosaltres hem de ser capaços de transmetre: aquí estem, ja ho saps, vine quan em necessitis. T’ajudarem, pots sortir. i així és. Centenars de dones cada any aconsegueixen sortir de relacions abusives. Amb ajuda nostra molts cops. però aquestes dones no surten als mitjans de comunicació.
Fins aquí em plantejo si des del treball social som capaces com a dones i com a professionals de ser prou valentes per gestionar bé els abusos que sovint coneixem (la passivitat és còmplice de l’agressor), de valorar adequadament el risc que corre la dona i la seva vulnerabilitat, si de vegades col·laborem a maltractar institucionalment a la víctima amb recursos poc integrals i de qualitat o reactius i improvisats…. si podem fer una millor prevenció i generar algun impacte i canvi en les noves generacions, si no jutgem o justifiquem…. si els tempos de la dona son respectats, si els procediments que seguim són justos, si les dones que han de deixar casa seva per projectar un futur
incert qui sap on reben suficient empatia i comprensió…. si reaccionem a temps amb aquelles dones més vulnerables (que pateixen alguna malatia, discapacitat i/o dependència i si exigim recursos adequats a les seves necessitats o simplement ens engollim el “sapo” i ens conformem amb un sistema que no preveu la diferència….i què passa amb dones d’altres cultures?.. aix aqui em temo que tindriem un altre debat segurament ètic i de posicionament personal i de valors…. ho deixarem per un altre post.)
Llegia amb atenció un folletó de mesures d’autoprotecció per a dones que ens ha facilitat.
-Si tens fills, inventa una paraula clau per que els teus fills sàpiguen quan han de demanar ajuda
-explica als teus fills que si es dona una situació de violència han de protegir-se no han d’interferir en ella.
-Si convius amb l’agressor, pensa i planifica un pla de fugida. Informa a les persones més properes. Informa als veïns per tal que si senten crits, avisin a la policia
….
I pensava
I els homes? I els agressors? Quines pautes podríem inventar- nos? segurament a aquestes hores les indicacions que els hi faria serien també bastant clares….
La prevenció es la clau. Com podem prevenir des del treball social? Em repica ara aquesta pregunta. Ho fem? Com? Quan? Amb qui?
Crec que ens queda encara molt per reflexionar, dissenyar i actuar. També per felicitar-nos, per estar, per ser, per entendre, per ajudar, per escoltar, per ser dones al costat de dones que poden sortir (i surten) de l’infern. Valentes, lluitadores.
P’alante!
Comentaris