Acabo de rellegir Esquizofrenia: locura o realidad. Aquesta és una novel·la a cavall entre l’autobiografia i la ficció, sorgida a partir de la recopilació dels escrits personals de la seva autora, Mercè Torrentallé, un cop va ser diagnosticada d’esquizofrènia.
La història gira al voltant de la vida de la Marta, una dona de mitjana edat, la qual pateix una primera crisi psicòtica que es desencadena enmig d’una etapa vital marcada pel turment cap a la idea que algun dels seus tres fills sucumbís al món de les drogues. Un món proper al seu context, i que submergeix a la protagonista a un estat d’angoixa incontrolable. A aquesta primera crisi li segueix posteriorment un diagnòstic d’esquizofrènia que l’acompanyarà al llarg de la seva vida.
La narració ens aproxima a una descripció vivencial de la simptomatologia pròpia d’aquest trastorn, com són les distorsions en la percepció, el pensament, i en definitiva, a l’alteració significativa del sentit de realitat. Ens transporta també cap a un món interior marcat pel trasbals que li produeix a la protagonista el diagnòstic, la medicació, els ingressos hospitalaris i l’impacte que tot això suposa en la seva quotidianitat. No obstant, en el llibre es descriu també com la Marta afronta aquestes adversitats i inicia el procés de recuperació acompanyada del seu marit, fills, amics/gues i professionals.
La novel·la resulta d’interès per a tothom que vulgui aproximar-se al camp dels trastorns mentals a partir de l’experiència d’algú que ho coneix en primera persona. Com escriu la mateixa autora en l’epíleg: “Este libro surge con la voluntad de ayudar a las personas que sufren una enfermedad mental, para que no se sientan solas. Y para que las personas que de una manera u otra están relacionadas con los pacientes, sepan qué pasa por su cabeza (…)” (p. 215).
En aquest llibre, l’escriptura treu a relluir tot el seu potencial terapèutic mitjançant l’intent d’emparaular les conseqüències d’un trastorn que encara presenta moltes incògnites en l’àmbit científic. Es percep un esforç enorme en l’autora per tal d’atorgar un sentit humà i biogràfic a aquelles situacions en què la voluntat i la singularitat queden compromeses durant les fases agudes del trastorn.
Conec a la Mercè i puc dir amb orgull que compartim amistat des de fa alguns anys. Compagina la seva professió de delineant amb un compromís i implicació pública per la salut mental, que exerceix des de diverses organitzacions del tercer sector a nivell català i espanyol. Aquesta novel·la representa una de les moltes accions que ve realitzant per combatre la idea que els trastorns mentals són tragèdies de caràcter personal que han de romandre en l’obscuritat.
El seu és un discurs ple de matisos on integra el millor d’algunes corrents que de vegades es presenten com a oposades dins l’àmbit de la salut mental. Remarca la conveniència dels tractaments mèdics i farmacològics, la necessitat d’aprofundir en el saber científic, social i humà dels trastorns, i també subratlla la importància de les professions sanitàries i socials en el procés d’acompanyament.
A la vegada que indica tot això, assenyala també com el camp de la salut mental ha de poder situar-se en un terreny més plural, on les persones afectades que es troben en nivells òptims de recuperació puguin fer valer la seva experiència per ajudar a d’altres que estan en fases menys avançades.
M’agrada exposar el cas de la Mercè, ja que, alhora que és representatiu del canvi que s’està produint en l’àmbit de la salut mental, és també un exemple que encara l’impulsa amb més força. Ens recorda que la recuperació implica construir un projecte vital amb sentit, més enllà de la focalització exclusiva en els símptomes i en l’abordatge clínic que reprodueixen i consoliden el rol de malalt. Que l’assumpció d’un major control i responsabilitat per part de les persones afectades ha de ser estimulada per familiars i professionals. Que la recuperació no és incompatible amb el fet de tenir una patologia mental de caràcter crònic, i que les opcions d’èxit passen per la possibilitat d’aprendre a conviure-hi de la manera més harmònica possible.
Des de la perspectiva professional, exemples com el de la Mercè ens conviden a repensar la manera com el rol i l’experiència acumulada de persones que venen desenvolupant processos de recuperació positius, pot ser integrada en forma de coneixement dins els serveis socials i sanitaris d’atenció en salut mental, per tal de ser més efectius en la consecució dels objectius que es persegueixen.
Esquizofrenia: locura o realidad, de Mercè Torrentallé Rocaspana. Abadia Editors (3a edició).
Comentaris