La companya Alícia Figueras, de l’equip d’inclusió social de l’Ajuntament de Lleida, ens explica la seva experiència que la reafirma en què columpiar-se també és fer treball social. Felicitats equip!

I aquí estic jo,  treballadora social de despatx “puro i duro”, amb les meves malles i les bambes, esperant impacient a les dones que els darrers dies he anat convidant participar a un projecte nou que consisteix en sortir plegades a caminar per Lleida una tarda a la setmana.

La idea de projecte inicial era més ambiciosa. Farem un projecte adreçat a les dones sense llar, veiem la necessitat de potenciar-les i ajudar-les en el seu apoderament. Creiem que cal establir mecanismes de sororitat … si, si, clar,…però com? –els grups ens acostumen a fer por, em dona la sensació que ens sentim incompetents fora de la cuirassa de la taula de despatx? Em plantejo-

– Doncs fem-ho fàcil, ens vam dir. Comencem per lo simple i gratuït, i veiem com ho anem encaminant.

Dit i fet, doncs caminem. Si alguna cosa té el nostre equip #MaranyosaTime és que assumim el risc que les coses puguin no anar bé, però ans al contrari, acostumen a anar molt bé. Creiem que és perquè hi posem entusiasme (i això que l’entusiasme no entra a la nòmina! :))

La idea és molt bona, sí… em dic.  Fer salut, fer-les sortir de casa (o més ben dit, estirar-les fora de l’habitatge precari o forat en el que viuen, o de l’alberg o dels pisos d’inclusió), conèixer l’entorn i, sobretot, fer una activitat divertida que les allunyi, unes hores, de les preocupacions diàries.

El primers dies van ser durs, ho reconec.  Les “nenes”, que així  és com les anomeno quan estem en marxa, es van fer de ”rogar”:

• Pero ¿andar dónde?
• ¿Para qué?
• Alícia, sí, sí.. me apunto al andar pero… ¿lo mío como està??,
• Uff, hoy no se si vendré.. estoy con la menstruación
• ¿Pero qué menstruación?, ¡¡si tienes 67 años!!…

Excuses mil per no haver d’acudir a una cita que, d’entrada,  no veien ni necessària ni productiva.

Ben mirat, participaria jo si em trobés en la situació d’aquestes dones??

-Quita, quita, quina mandra fa només pensar en caminar km –sort que no és córrer, perquè diuen que això sí que es de covards jaja!-

El grup és d’allò més plural. Dones autòctones, immigrades, soles o amb parella, algunes amb passats artístics, altres que sembla que no tinguin passat, l’han oblidat a força de no poder-lo sostenir. Altres amb diversitat funcional. Dones que probablement mai s’haguessin relacionat entre elles ni amb mi de forma espontània, ni de broma.

La Maria és romanesa. Té una ordre de desnonament amb data de llançament del pis on viu per la setmana vinent. És una dona forta. Ha començat a treballar a la fruita i no ha pogut seguir venint.

La Carme és genial. Va viure més de 4 anys invisible als ulls de tothom. Sola, solíssima. Esquerpa quan la vaig conèixer, difícil d’abordar, “té mal pronòstic”, em deia.. Ara he descobert una dona participativa, alegre i molt interessada en la cultura i la política. #Touché

La Margarita és un cas. Té 67 anys, filipina d’origen, però porta al nostre país mitja vida. No pot accedir a res perquè està indocumentada. Es fa la remolona però sempre acaba participant. Diria que se’n mor de ganes però li agrada que li vagis amb romanços i la facis sentir important.

La Conxi és un altre cantar. Crec que és la dona amb el passat més artistic que he atès mai. Vedette de professió, va viure els seus anys de glòria al Molino de Barcelona. D’aquelles vides amb interrogants que no resols mai, probablement amb una gran frustració com artista: de pujar a la glòria a baixar a l’infern en 20 anys Ara es troba  immersa en un estat depressiu constant. No surt de casa, no es relaciona, no somriu si no l’obliguen. Amb ella vaig anar a per totes. A prendre pel sac el treball centrat en la persona! bla bla bla 🙂

– Conxi, com no et presentis dijous a caminar amb nosaltres et suspendré la prestació! -ai mare meva si em llegeixen els/les abanderades  de la llibertat individual jaja! bla, bla, bla 🙂 -sense pressió, en aquest cas, no hi havia possible reacció-. També es veritat que no hagués complert l’amenaça, però va i ha funcionat, així que no me’n penedeixo, perquè ha participat i ha gaudit com la que més… !

La Susanna. Té una situació ben estranya. Sord-muda de naixement, viu amb la seva parella, l’Ahmed, un marroquí en situació irregular, en un habitatge ocupat des de fa més d’1 any. No parla, però no calla. He descobert que és amant dels animals de la manera més tonta –al despatx no es dona la situació per parlar d’animals, la veritat…- . Hem viscut amb ella moments molt divertits i estrambòtics de comunicació, però ni ella ni nosaltres ens hem enrere en fer-nos entendre.

La Nala, una dona és africana impressionant, ben bé podria ser model.  Té diversos fills, però cap viu amb ella. Va acabar al carrer desprès de ser víctima de violència masclista. Malauradament, aquest no és un cas aïllat.

I la Mihaela. Romanesa tossuda com una mula i  despresa de tot per necessitat. Va participar inicialment però no va seguir. S’ha de buscar la vida, diu. A La Mihaela l’hem de repescar com sigui al setembre, -em dic.

I vam començar a caminar i ja no hem parat. Cada dijous una ruta, cada setmana una oportunitat única de veure’ns fora del despatx, de xerrar de coses banals o de coses importants, què més dona?

El primer dia que, caminant pel Parc de l’aigua, vaig veure que arrencaven a córrer, vaig pensar que s’havien tornat boges del subidon d’endorfines que et dona el caminar. O que fugien de quelcom que jo no havia sabut interpretar… Però l’objectiu de la cursa era arribar als gronxadors.

-Definitivament, s’han tornat totes boges, -em vaig dir.

Girar, volar, riure.

Quan ens parlen de retrobar-nos amb el nostre “ello” Freudià segur que és això. Perquè de lluitar contra el “Super jo” n’estan fartes. I crec que jo també.  En gronxar-me sento llibertat, velocitat i felicitat, exactament el mateix que elles.

Em pregunto com hagués aconseguit generar aquestes emocions des del despatx…. i em responc que, amb alta probabilitat, ni de broma. Combinar descans, joc i alegria des del darrera d’una taula?… Impossible.

“Columpiar-se”. Em fa riure aquesta expressió perquè de vegades  la utilitzem en la nostra feina.

-La XX o el XY es “columpia” de mi o del que jo li dic, -diem.

És a dir, aquell XX o XY sap que està fent quelcom incorrecte i tanteja fins on pot arribar, busca quin és el meu límit?abusa de la meva confiança o tracte?  en definitiva: m’està VACIL-LANT?

I arribo a la conclusió que el treball social que es “columpia” és aquell que trenca esquemes i vacil.la aquelles normes que ens hem autoimposat en l’exercici de la professió. Així que sí, hem decidit “columpiar-nos” en totes les vessants possibles, metafòriques i no.

Així, juntes hem fet la canalització del riu (amb les seves parades obligades a les maquines de fer esport, que supleixen els gronxadors a meitat de camí), el parc de la Mitjana (encara no m’han perdonat l’esgotament d’aquell dia, sort en vaig de tenir de la tirolina!), el parc de l’Aigua (aparteu-vos, canalla, que “les nenes” som aquí i els gronxadors són nostres!), el Castell de Gardeny . No us explicaré per on vam accedir a dalt. Va ser un esport de risc i fins i tot criticable…

-Jo, Alicia, confesso que he comés un acte segurament il·lícit amb les meves usuàries…. ejem. –quin riure, perquè m’han vist en un escenari inimaginable per a elles, jo, tant formal i mira, va i et surt la vena inconscient del “ello” que tenia amagat en el meu inconscient. L’Alicia:  treballadora social de dia en un despatx… i una  persona que vacil.la 🙂 a les normes fora d’ell… (efectes colaterals de canviar el ritme relacional amb elles, suposo)

Hem visitat a l’Alborètum (tant a prop i tant bonic). La Seu Vella, el Palau de la Paeria… mai les “nenes” hi havien anat, prou preocupades per aconseguir sostenir-se en equilibri al bell mig del centre històric.

Hem caminat per la natura de Lleida i visitat indrets de la ciutat amb un interès cultural que elles, ni jo mateixa, coneixia.

Ara que la primera part del projecte s’ha acabat, s’han dissolt els meus dubtes inicials. Ha estat una experiència repetible, ampliable, fresca i genial.

Fem cloenda amb berenar, incomplint tots els propòsits de salut nutricional (fins i tot amb sucres saturats, si, i begudes hipercalòriques, també, una mostra més que les regles estan per saltar-nos-les.).

Pregunten si al setembre podrem tornar a sortir a caminar. Penso que no cal hi sigui jo perquè puguin caminar juntes, l’hàbit s’ha instaurat, i les relacions i vincles ja s’han creat. Potser quedaran per anar soles a “columpiar-se”, qui sap, o potser és massa aviat per aspirar a això. Ara entenc que la sororitat potser va per aquí, per lo simple i senzill com són les relacions entre dones i com l’ajuda mútua pot començar per gronxar-se juntes i empènyer-se les unes a les altres per poder volar.

Marxem totes amb la samarreta del “A peu posada”, que hem dissenyat plegades i n’hem triat el color. Un dibuix del món, perquè elles diuen que som un grup “variopinto”, i és veritat. I de color vermell, perquè volem ser prou visibles. I perquè el vermell és passió, força, vitalitat, entusiasme, intensitat.

El vermell ens fa fortes.

Acabem el post amb una cançó de Kanka i Rozalen, Volar,  i ens quedem amb dues frases de la cançó:

“Solté todo lo que tenía y fui feliz, solté las riendas y dejé pasar,….

i com a treballadores socials… “desde que rompí todas las hojas del guión….  cojo impulso y a volar!”

Seguim p’alante!