Magnífic relat de Laura Haro sobre les idees clau de la jornada “Promoure l’autonomia de les persones en situació de vulnerabilitat” celebrada a Lleida en el marc del Comitè d’Ètica de Serveis Socials Lourdes Zanuy
La setmana passada, en un entorn immillorable com és la Canonja de la Seu Vella de Lleida, alguns membres d’Àgora de Treball social vam assistir a la I Jornada del Comitè d’ètica de Serveis Socials Lourdes Zanuy de l’Ajuntament de Lleida, que portava per títol “Promoure l’autonomia de les persones en situació de vulnerabilitat”. S’ha de dir que la Jornada va ser un èxit de participació i organització; que va comptar amb la presència de persones eminents en el camp de l’ètica aplicada i que va tenir en compte la veu de persones que han fet un procés de millora de la seva situació amb l’acompanyament i suport de professionals.
Dies enrere ens plantejàvem, des d’un equip de serveis socials bàsics, que cada cop atenem a persones i/o famílies en situacions més complexes. I vèiem la necessitat cada cop més urgent de tenir espais per parar i pensar. I és que la gestió de la complexitat ens porta a la pertinent reflexió ètica.
El Dr. Francesc Torralba ja introduïa la Jornada amb una definició clàssica d’ètica (Aristòtil). I deia que l’ètica és filosofia pràctica, aquella reflexió crítica sobre la praxis, sobre allò que fem habitualment i que ens ajuda a prendre distància de les praxis habituals, examinar-les a fons i reflexionar-les, a fi i a efecte de que puguin ser els més excel·lents possibles. Una ocasió per créixer professionalment.
També la Dra. Esquerda, ens deia que en aquest món complex, incert i canviant l’ètica és una necessitat. Hem de parar i pensar perquè sinó les possibilitats d’error augmenten i hem de parar i pensar la realitat per poder transformar-la.
En aquest sentit és també important reflexionar sobre la complexitat de la societat actual, i en el fet que existeixen problemes simples, complicats i complexos, i tenim l’afició de donar respostes simples a problemes complexos. L’ètica neix per ajudar-nos a gestionar la complexitat d’un món accelerat i incert.
Afirmava que un dels primers problemes de la concepció de l’autonomia és que es perpetua el mite de l’existència d’un subjecte independent, autosuficient i autònom. I centrar-nos en això es perillós perquè fa invisible la fragilitat i la vulnerabilitat de la condició humana, atès que totes necessitem cura i respecte en diferent mesura, grau i en diferents moments de la nostra vida.
En paraules de Joan Carles Mèlich “Som des de l’inici éssers necessitats d’acolliment, de relació, d’interdependència, perquè som finits, limitats i fràgils, perquè en qualsevol moment podem trencar-nos, perquè “estem exposats a les ferides del món””
Referia la Dra. Esquerda que no podem construir uns serveis socials basats en l’autonomia sense afegir aquestes altres paraules: les relacions, la responsabilitat i la justícia.
Perquè “Lo fràgil ens fa responsables” en paraules de Paul Ricoeur. Les persones en situació de vulnerabilitat i/o fragilitat ens fan responsables. I en aquest punt és on hem de mirar qui som i quin és el nostre deure com a professionals.
Si no es modifica la retòrica de l’autonomia individual i la responsabilitat personal poden emmascarar les injustícies socials i les desigualtats estructurals. Per tant, ens deia, vigilem molt a l’hora de construir l’autonomia perquè quan diem és autònom i és la seva responsabilitat, podem estar emmascarant enormes situacions d’injustícia i de desigualtat social.
La Dra. Busquets exposava les situacions en que hi ha una dimissió de d’aquesta autonomia. Ens introduïa la dependència crònica com aquelles situacions de persones i/o famílies estancades en situació de risc o vulnerabilitat i que porten molt temps sense canvis ni solucions malgrat múltiples intervencions reiterades en el temps o que han rebut tot tipus d’ajudes i han gaudit de nombrosos recursos socials, però segueixen igual de pobres, desemparats, desocupats, negligents en la cura dels fills, agressius en les relacions socials, etc. AQUELLS QUE SEMPRE HI SÓN i que no poden afrontar de forma autònoma les crisis que els vindran en el futur.
I plantejava els problemes ètics i impacte que generen aquestes situacions de cronicitat en les persones i/o famílies que les pateixen, en el sistema i els propis professionals. Precisament tres àmbits relacionats amb tres principis de la bioètica com són l’autonomia, la justícia i la no maleficència.
En aquelles persones que havien decidit fer una dimissió de l’autonomia i que, per tant, defugien de la responsabilitat sobre l’organització de la pròpia vida i esperaven un estat paternalista i assistencialista plantejava la necessitat de generar-los-hi esperances en un món on sembla que està tot perdut, posava en valor l’educació en valors, virtuts, respecte vers els altres, etc. Rescatava les paraules del Josep Ramoneda “Tal vegada la vida no tingui sentit, però no, la vida no es pot viure sense sentit”.
L’impacte sobre el sistema anava lligat a l’impacte sobre els recursos, uns recursos limitats. Ens animava a discernir entre el què és necessitat i el que és un abús del sistema.
I per últim, la impotència professional davant de les dificultats de modificar els projectes de vida d’aquestes persones que depenen constantment de SS i sensació de fracàs sobre les intervencions professionals. Moltes vegades ens posem el límit en el que hauríem de fer i no en el que hem fet. I a vegades el que fem és tot el que podíem haver fer. És important no caure en el desànim, ens deia.
La Dra. Roman plantejava la necessitat de superar el paternalisme tradicional i amb connotacions pejoratives. Anar més enllà d’aquest paternalisme que genera jerarquia, submissió i falta de creença en que les persones acompanyades se’n poden sortir.
Feia referència a una inscripció que recordava al mur de Berlín que deia: “Les ànimes, com els cossos, també moren de gana”. I la gana avui en dia té a veure amb l’esperança, la fe i la caritat (en la generositat que genera).
Afirmava que manquen recursos morals cabdals que tenen molt a veure amb aquesta fe i esperança.
El que ens interessa més en SS és que siguem capaços de generar NARRADORS. Per què el problema de la gent que atenem a Serveis Socials és que quan venen a narrar-nos la seva biografia, només ens narren tot el que no poden, tot el que és problema i nosaltres hem de promoure el que sí que saben fer.
Però alhora ens deia que el paternalisme és també complex, perquè no es tracta senzillament de superar-ho. Voler superar-ho ens pot fer caure en l’altre extrem que és l’autonomisme, doncs sinó vol que intervinguem socialment, l’abandonem.
Nosaltres no podem abandonar a ningú dels nostres, el deure de no abandonar.
En entorns de vulnerabilitat social hi haurà vegades en que atendrem a persones tant vulnerables i mancades d’autoestima, d’autoconfiança i d’auto respecte que determinada política paternalista hi haurà de ser-hi.
Hem de mirar quins nivells de contradicció i de risc estem disposats a assumir. L’objectiu es promoure l’autonomia, esquivar un autonomisme, de fer-li triar coses que no està preparat per triar perquè li ve gran, o caure en un paternalisme exagerat. Això són extrems.
Podem introduir dos conceptes: el “paternalisme llibertari” i el “paternalisme èticament justificat”. El primer ens aporta que la llibertat és essencial però podem fer persuasions, sense imposicions, i el segon ens diu que cal tenir present la justificació d’un paternalisme ètic mentrestant es generen vincles cap a l’autonomia.
Hem de mirar per saber quin nivell de risc i de contradiccions estem disposats a assumir, quin nivell de paternalisme èticament justificat, fins quan… Quin tipus de paternalisme encara hem de mantenir amb aquesta persona avui pel nivell de vulnerabilitat, però hem de promoure vincles, estabilitat i capacitats. Per això s’ha d’anar cas per cas, per això ens hem d’aturar i pensar i per això serveixen els espais de reflexió ètica i els Comitès d’Ètica.
T’acompanyo al teu ritme, no t’empenyo, a vegades sí, amb persuasió, i no t’enredereixo. Ni robar la capacitat ni deixar que l’exerceixi quan sabem que s’està autodestruint i que naufragarà. Torralba en aquesta línia plantejava una estratègia: acompanyar en les decisions des de la visualització de l’escenari en que no vols estar, perquè t’hi estàs apropant… una mena de voluntats anticipades i conscients.
Una vegada es guanya i altres s’aprèn. Hem de mirar d’esquivar els errors irrevocables, aquells dels que no pots aprendre gaire o que són desproporcionats. El risc ha de ser raonable i s’ha de poder argumentar. No podem abandonar ningú a la seva sort. No volem que la vulnerabilitat no deixi avançar a les persones, hem d’ajudar a tirar endavant sortint de la dependència culpable i amb una reflexió més: “no vol sortir o els altres no el deixen sortir?” Existeix una loteria biopsicosocial en la que ningú tria la seva discapacitat, o una família abusadora o maltractadora … i als serveis socials en arriben “les males sorts”.
La cultura s’hereta, però les expectatives també. Així, no podem menystenir les creences ja que “les idees es tenen, però en les creences s’hi està”.
I en Daniel Gabarró posava el punt i final a la Jornada amb la seva conferència de clausura, iniciant-la aquesta amb algunes reflexions sobre les experiències que VAM SENTIR prèviament de la mà de persones i professionals vinculats a l’àmbit social.
I ens deia que tenim una tasca possible, perquè si nosaltres no creiem en la capacitat de transformar el món i no posem els nostres somnis al servei de…, al marge de que doni resultat o no, renunciant al temps productiu, tenint present el temps de ser i apostant pels nostres valors, haurem perdut la nostra vida.
Perquè res humà ens hauria de ser indiferent ( Begoña Roman)
I aquí teniu l’enllaç a la Jornada per a que pugueu veure-la i escoltar-la amb deteniment i la pugueu gaudir tant com ho vam fer totes nosaltres: jornada “Promoure l’autonomia de les persones en situació de vulnerabilitat” celebrada a Lleida en el marc del Comitè d’Ètica de Serveis Socials Lourdes Zanuy
Lleida, 20 de març de 2023
Comentaris