Avui estem molt contentes, encantades i emocionades perquè la nostra estimada companya d’ÀGORA, l’Alba Pirla, es troba a punt de presentar el seu llibre “C/Maranyosa,12. Trabajo social bajo la niebla”. Un llibre escrit des del fons de l’ànima, sense embuts i amb la passió que caracteritza els relats que escriu habitualment l’Alba. Estem molt orgulloses del seu treball i estem també segures que serà un èxit per com esà escrit i sobretot pels potents missatges i reflexions sobre la intervenció social amb persones sense llar que va deixant a cada pàgina que escriu.
També estem molt satisfetes perquè aquesta plataforma que vam endegar un grup de treballadores socials ara ja fa uns anys, hagi estat el mitjà triat per l’Alba per a iniciar l’aventura de l’escriptura dels seus relats sobre el treball social que ens ha anat regalant al llarg d’aquests anys. Aquest fet sumat a l’aparició meravellosa i esbojarrada de la seva gran amiga anomenada #mimisma#, que també acostuma a aparèixer sovint a les xarxes socials de l’Alba, ha produït un escenari ideal per a que sigui possible la creació d’aquest llibre tan personal i autèntic que aviat podrem tenir a les nostres mans i gaudir de la seva lectura.
“Maranyosa” és un centre de serveis socials d’atenció a persones sense llar que manté el nom del carrer on antigament estava ubicat a Lleida, i és un servei municipal on hi treballa un equip de professionals de les trinxeres de la intervenció social. L’autora del llibre transita pel dia a dia d’aquest servei, per les vides de les persones a qui atenen i del seu equip de professionals. Així, Maranyosa, 12 neix com una forma d’expressar emocions i vivències sobre l’escenari de realitat que viuen cada dia, en un àmbit força invisible i estigmatitzat.
A través de l’obra, sovint des de l’humor, es mostra la cara més humana de tots i totes les protagonistes, homes i dones valentes, fortes, resilients i lluitadores, de vegades cansades i vulnerables, així com es deixa veure la nuesa de molts moments dels propis professionals, que enmig del fred i la boira de Lleida, dels èxits i dels fracassos, intenten exercir un treball social autèntic, el del vincle amb les persones que atenen, i que es cou a poc a poc, com la cuina de la padrina.
Què el fa especial?
La singularitat del llibre rau en el fet que està escrit des de la rebotiga del treball social, essent una obra que s’aproxima al gènere del realisme brut, creant tensió emocional a través de la narració transgressora d’aventures i desventures filades de les vides de persones sense llar i dels/de les professionals, en un puzle de relats vius carregats de confusions, diàlegs secrets, animals, escenes de sofà i manta, esperances, pors, despropòsits i virus letals. La quotidianitat es descriu a través d’un llenguatge fresc i col·loquial, que defuig de romanticismes i posa en valor la banalitat pròpia dels éssers humans, apropant al lector/a a uns escenaris no exempts de drames humans i històries tragicòmiques que tenen trets en comú: les seves emocions, ironies, penes, fracassos, llàgrimes i rialles.
Existeixen poques obres sobre professions com el treball social on es relati la vida de les seves trinxeres amb una profunda mirada humanista, com pots veure en aquest breu retall:
“… Siempre decimos que el IGLÚ es más que un refugio, que es trabajo social a fuego lento. Las profesionales de Maranyosa somos las vigilantes de la estación de la vida cuando esta está patas arriba. Las que activamos lo inactivable si estás jodido y, si hace falta, te llevamos a cuestas al hospital. Somos esos que se sientan contigo si te hundes y esperan, en silencio, a que puedas o quieras hablar y reconciliarte con la vida, levantarte, y seguir caminando. Dice #Mimisma que esto la gente no lo sabe, ni los políticos, ni la prensa, ni los técnicos de otros departamentos. Nadie se imagina en realidad lo que hacemos y asocian nuestro rol a la beneficencia histórica hacia este colectivo: panes, peces y, a veces, cama dos días. Y claro, para eso no hace falta tanta prioridad, ¿no?
-Oye, y si hay que hacer cuarentena en casa, con la gente que no tiene casa ¿Qué se hace?
-¡Calla, calla, que no tengo ni idea…! – le contesto, preocupada- Espero que les faciliten un hogar provisional comunitario para que no se contagien… Espera, espera, ¿Cómo que «LES FACILITEN»? …. ¡MIERDA! Seremos nosotras las albañiles, las facilitadoras, las organizadoras, las enfermeras, … las que tendremos que estar presentes, las que tendremos que inventarnos protocolos…. ¡La que se nos avecina!
Però menys encara, relats on siguin presents les persones sense llar, en totes les seves dimensions, més enllà de la seva situació de sensellarisme:
“… Paco sostiene entre las manos las tres llaves: la del portal, la del buzón y la de casa. Las mira, las acaricia, las pasea de mano en mano, sostiene un presente y un futuro, pero también un pasado, y lo sabe. De pronto, rompe a llorar. Qué grande es Paco y qué pequeño se ve en ese momento.”
“.. Se veía venir que podía acabar mal, aun con todos los esfuerzos profesionales invertidos en el caso. Rosario, tan joven, tan sola, tan madre, tan hija sin madre a los veinte años, tan desesperada que no sabe bien cómo dejarse ayudar, tan sin papeles y con el pasaporte caducado, tan necesitada de todo que no puede sostener sola a su hijo y pide que se proteja. No puede con todo, me lo creo.”.
Te’l perdràs? Aviat a la venda a la web de Alejandro Rodriguez Robledillo… i …
PRE AGENDA!!! 18 DE NOVEMBRE A LES 19H es farà la presentació, ja indicarem lloc per que pugueu confirmar. Que sapigueu que serà en un BAR, com no pot ser d’una altra manera, amb cervesa, per suposat! I que el llibre té BANDA SONORA!!! que de moment es manté en l’anonimat i que serà una sorpresa.
El treball social de Lleida es posa de gala!
Comentaris