El millor dels serveis socials és que tinguin una
“missió suïcida”, si ho fan bé, desapareixen perquè la persona ja s’ha apropiat de la seva vida
Laura Haro i Marta Pardell fan una magnñifica crònica de la jornada organitzada per Arrels Fundació de Barcelona sobre els drets de les persones sense llar i els reptes ètics que poden sorgir durant la intervenció social, que es va celebrar al Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona el passat 24 d’octubre.
La Jornada va comptar amb la participació de Rafael Ribó, Síndic de Greuges de Catalunya, i Begoña Roman, presidenta del Comitè d’Ètica de Serveis Socials de Catalunya.
El director d’Arrels Fundació, Ferran Busquets, va presentar la Jornada introduint-nos en el tema que ens havia d’ocupar al llarg del dia.
Recordant-nos, per una banda, com les persones en situació de sense llar (PSLl) veuen vulnerats drets fonamentals (habitatge, salut, seguretat, intimitat, etc.) i són estigmatitzades; i plantejant com, en algunes ocasions, des dels mateixos serveis d’atenció a PSLl podem vulnerar drets: quan ens imposem buscant solucions ràpides a situacions i passant per alt el què vol la persona, etc. Fins a quin punt ens creiem els drets de les persones i els volem potenciar? Recuperem drets… ens carreguem drets…?.
I per altra banda, com podem identificar i afrontar diferents dilemes ètics que se’ns presenten en el dia a dia de treball amb aquestes persones.
La Conferència del Síndic de Greuges de Catalunya portava per títol “Drets i ètica en la intervenció social. El Síndic ens va recordar el recorregut en les onades de drets que hem tingut al llarg de la història: drets de les persones individuals dret a la vida, dret a la correspondència…), drets democràtics (de sufragi, de reunió, d’associació…) i els darrers drets conquerits per la humanitat van ser els socials (treball, salut…) els quals encara s’han de consolidar i s’han de fer efectius i reals perquè no estan prou reconeguts per les lleis.
Va fer també un recordatori de tot el que recull la legislació en matèria de drets socials, centrant-se massa, al nostre parer, en la situació política i realitat amatent que estem vivint actualment a Catalunya i arreu de l’estat espanyol.
Assenyalà com les persones més vulnerables són els qui generen menys queixes al Síndic, la qual cosa ens porta a pensar que cal fomentar molt més la seva participació i empoderament i posar a la seva disposició tota la informació per a que puguin exercir els seus drets.
Va citar l’informe que es va fer sobre El Fenomen sense llar a Catalunya (2005) i va assenyalar quatre qüestions:
- La voluntat del’usuari. Se’ls hi ha d’oferir alternatives a la seva situació, però s’ha de respectar que la persona vulgui viure al carrer.
- Cal implementar intervencions més valentes per abordar la complexitat d’aquestes; definir intervencions globals suficientment dotades de recursos.
- Aplicar programes innovadors que s’adeqüin a les situacions de les persones.
- Parlar d’inclusió: no és un usuari a qui li hem de resoldre la seva situació, sinó que és un usuari que ha de ser ciutadà amb plena inclusió a la societat.
Va informar que tenen previst presentar un segon informe en relació al sensellarisme, on s’aborda el tema d’escassetat pressupostària per abordar aquest fenomen i, pel que vam entendre, on es posen de manifest altres dimensions i/o fenòmens que ell considera del sensellarisme com serien la situació dels treballadors temporers i la dels refugiats.
Per últim va recalcar el telèfon per presentar queixes i demanar informació del Síndic: 900 124 124
Seguidament vam comptar amb l’entrevista, per part del periodista Matthew Tree, a la presidenta del Comité d’Ètica de Serveis Socials.
Si els Serveis Socials ja tenen incorporat en el seu ADN i en la seva idiosincràsia la vessant ètica, per què ens cal un comitè? La Begoña referia que hi ha un gran complexitat a l’hora d’haver de prendre decisions i a l’hora d’establir que és el que està bé i el que està mal perquè la societat actual és moralment plural. El risc de moralitzar des de l’ètica personal és molt alt, per això cal coneixement tècnic.
Es va referir a Foucault, com la primera persona que es va adonar que hi havia un alt risc de biopolítica, és a dir, de control sobre les vides de les persones ateses per part dels professionals que prenen decisions amb gran impacte per les seves vides.
A vegades, més enllà de l’ètica personal, també hi ha la ideologia de l’organització per la qual treballem. No basta amb la bona voluntat dels professionals, cal una ètica de la responsabilitat i cal posar la persona al centre.
I quines són les funcions del comitè? Fer recomanacions sobre determinades temàtiques, assessorar al govern sobre determinades polítiques que vulguin posar en marxa i formar i promoure consciència entre els professionals per a que no es quedin sols prenent decisions sobre altres persones molt complexes i arriscades.
En el transcurs del diàleg va informar que estava previst que al gener del proper any es publiqui una recomanació en relació a la retirada de nounats en entorns hospitalaris.
Ens va recordar com alguns cops la igualtat en l’accés als serveis socials no garanteix una igualtat d’ús d’aquests, per això cal millorar l’accessibilitat i la proactivitat perquè sinó venen també poden necessitar i hem de ser capaços de detectar aquestes situacions de necessitat.
Va fer també menció a l’assistencialisme que ha ressorgit arran la crisi econòmica iniciada l’any 2008, i des del qual, amb la més bona voluntat, es pot generar un alt impacte d’estigmatizació i d’humiliació per les persones. (ex. la controvèrsia que generen els Bancs d’Aliments). I com això ens fa veure que tenim molts problemes no resols a nivell polític, econòmic i social.
Davant la pregunta d’en Matthew sobre la relació entre ètica i llei aplicada, la Begoña va explicar com moltes vegades la nostra legitimitat i legalitat social per dur a terme la feina què fem en l’àmbit de la intervenció social, té molt a veure amb respectar l’ordenament jurídic. Tenim una obligació de responsabilitat jurídica, però també de crítica de l’ordenament jurídic per reformar-lo quan considerem que aquest és injust. Hem de pensar en quin nivell de risc estem disposats a assumir mentrestant fem la reforma de llei.
CREURE QUE LES PERSONES TENEN CAPACITATS. Totes les persones tenen capacitats, cadascuna amb uns llindars, i no les hem de mirar com un destí i de per vida. Es tracta de canviar la mirada i en creure que totes les persones tenen possibilitat de desenvolupar capacitats i de trencar destins. Això significa, mirar com puc fer una intervenció el més curta possible per desaparèixer. El millor d’uns serveis socials és que tinguin una “missió suïcida”, si ho fem bé, desapareixem perquè la persona ja s’ha apropiat de la seva vida.
Cal una mirada de dignitat i que mereix el reconeixement de que et veig i et reconec. És important la conversa terapèutica, que ells puguin fer la seva narració, perquè la narració és constructora d’identitat, i deixant-nos interpel·lar per ells sense ser uns inquisidors.
En situacions de persones que es tenen un brot psicòtic ó estan sota els efectes de les drogues, considera que no és correcte dir que si intervenim no respectem la seva autonomia perquè no en tenen d’autonomia i/o competència; per tant el deure es protegir aquells que no tenen autonomia per evitar mals en ells mateixos o en els altres. Això és una responsabilitat del professional i dels equips: “malgrat que tu no vols, hem de fer un internament perquè el risc per tu o per tercers és molt alt”. I quan la persona estigui estabilitzada caldrà acordar què fer per no tornar a arribar a una situació com aquesta, anticipar escenaris on la persona no vol arribar. Acordar amb la persona el què no vol, és més accessible que tenir una visió massa “felicitant” del futur.
Davant la pregunta del periodista sobre els casos de dones víctimes de violència masclista, la Begoña respon que caldria analitzar aquest problema des de diferents nivell: micro, meso i macro. Des del primer caldria garantir estabilitat perquè no es pot viure bé amb por, cal crear capacitats de resiliència i també crear capacitats sobre la seva capacitat de dir “no” i de assumir una altra alternativa de vida i també de crear vincles de confiança amb els professionals i saber distingir vincles patològics que infravaloren.
A nivell meso requerim equips professionals i dispositius per abordar això. I a nivell macro cal deconstruir els aprenentatges que tenim al voltant del “gènere”.
Cal que en l’acció social pensem més a poc a poc.
Per últim, en l’espai grupal de la tarda, es va treballar al voltant de diferents dilemes ètics que se’ns poden presentar en l’atenció social. Concretament els grups es van reunir al voltant de 7 dilemes ètics que al final de la tarda es posarien en comú:
1. 1. És èticament correcte agafar dades de les persones que no ens han autoritzat?
2. Què passa si una família amb fills menors d’edat i sense recursos ocupa un pis que la nostra entitat tenia destinat a una persona que dorm al carrer? Es pot fer fora la família?
3. És èticament correcte fer fora d’un habitatge a una persona sense sostre que acaba alterant les condicions de vida o alguns aspectes del pla de treball?
4. En cas de problemes econòmics en una entitat o en un servei, es prioritza l’atenció a les persones o els llocs de treball?
5. És ètic que els serveis s’ofereixin a la persona de manera temporal?
6. Deixem al carrer o acollim en un allotjament compartit a una persona que pot tenir una malaltia mental, addiccions o trastorns de conducta? Pla de treball individualitzats versus equipaments col·lectius.
7. Hem de treballar a partir de la voluntat de la persona o del criteri professional?
Per qui estigui interessat, podeu veure les intervencions del Síndic de Greuges i la Begoña Román, així com accedir a les conclusions del treball en grups des de l’enllaç següent:
http://www.arrelsfundacio.org/eticaidrets/
Comentaris