El 21 d’abril, DIXIT Lleida Centre de Documentació de Serveis Socials organitzà la conferència “Una visió de la intervenció social en persones sensesostre des d’una ficció autobiogràfica: Calle Maranyosa número 12“, i la nostra companya d’Àgora, Alba Pirla, autora del llibre en va ser la ponent, de la ma de Merce Birba, una professional de l’àmbit social amb una llarga i valuosa trajectòria professional.
La xerrada va servir per reflexionar sobre l’atenció a les persones sensellar i per posar en valor la tasca dels i les professionals de l’educació i el treball social vers aquest col·lectiu.
El llibre novel·la la vida professional i familiar de l’autora durant uns anys crítics marcats per la covid i per l’aposta personal pel mindfulness. Amb un llenguatge col·loquial i impetuós, Pirla narra les vicissituds de dones desnonades de la vida, casos d’èxit del projecte la casa primer (housing first) i d’altres en què no s’arriba a temps, del Pla Iglú per superar els mesos d’hivern, de l’atenció als temporers a l’estiu, de la relació entre els serveis socials i la protectora d’animals, de la resposta a la pandèmia i d’altres episodis passats pel filtre d’un sentit de l’humor torrencial.
Les companyes van iniciar la conferencia seguint una metodología innovadora i atractiva, en la què a partir de la lectura de petits fragments del llibre, ens obrien cada gran tema amb una dosi de realisme i coneixement de la realitat molt interessant; Las Alexandras, fent referència a les dones sense llar, l’iglú, sobre els plans de fred, el housing first com a metodología d’èxit, les males ratxes, sobre la mort i l’acompanyament al final de vida, els joves migrats sols, com la nova cara del sensellarisme, i el model d’atenció centrada en la persona i els obstacles de les Administracions.
I per connectar-nos amb la realitat i amb els temes, res millor que visionar un muntatge audiovisual, amb la música al piano d’Antoni Tolmos, que inspirat en el llibre, va crear CICATRICES INVISIBLES, una peça que acompanya les imatges emocionants
1.- LAS ALEXANDRAS
| Les dones que arriben a Maranyosa, sens dubte, són les més invisibles, les més perjudicades i les que tenen més penes acumulades de tot el sistema, ens diu l’Alba. Les anomena Alejandras i en surten diverses al llibre. Us en presento dues, ens va explicar Mercè Birba. |
“A María, chiquitita como es de cabeza, le hubiese gustado ser abogada, o enfermera, pero se quedó en camarera de club de alterne a los dieciséis años. Le gusta la bachata y, en un día normal, por la mañana, pasea. Por la tarde, pasea. Por la noche, duerme y piensa por dónde paseará mañana, que seguirá siendo «el barrio», porqué la asustan los coches de las calles anchas. Así todo el rato. Cada día. Cuenta que su experiencia vital preferida es una vez que celebró su cumpleaños. Su madre le compró una tarta con velas cuando cumplió ocho años. Después no hubo más fiestas familiares. Ni cumpleaños.
…
Rosario, tan joven, tan sola, tan madre, tan hija sin madre a los veinte años. Tan desesperada que no sabe bien cómo dejarse ayudar, tan sin papeles y con el pasaporte caducado, tan necesitada de todo que no puede sostener sola a su hijo y pide que se proteja. No puede con todo, me lo creo. Se fue, demasiado joven y sola hacia un mundo que le ha mostrado sus garras más terribles, las de las mafias y la explotación sexual. El albergue no está pensado para estos casos y no es necesario separarse de su hijo para salir adelante. Pero ella no lo sabía o no lo podía comprender hasta entonces y por eso nos trajo a Adrián. Para protegerle. Y para eso está el trabajo social, para abrir puertas o ventanas cuando la persona no es capaz de ver más allá de los problemas que la ahogan y bloquean”.
Les dones triguen més a arribar a una situació de carrer perquè, d’una banda, “cultiven xarxes de suport mutu i resisteixen millor les crisis” i, de l’altra, fan mans i mànigues per no haver de dormir al ras, ja que es tracta d’un espai molt hostil. Són les dones sense llar les més invisibles del sistema? Preguntà Birba
Si, Sense cap dubte.
Hi ha una doble invisibilitat, com a dones sense llar dins del col·lectiu, on representen un % molt més baix que els homes, però molt més complex i de risc. Hi ha poques recerques sobre sensellarisme femení, i els processos i necessitats d’uns i altres no tenen res a veure. No hem aplicat la perspectiva de gènere en el disseny dels serveis i recursos. Els serveis actuals estan altament masculinitzats, estan dissenyats amb una perspectiva androcèntrica, fet que pot suposar un problema per les dones i les posen en risc de patir noves situacions d’abús en equipaments massificats i masculinitzats
La 2na invisibilitat ve donada perquè no hi ha tantes dones al carrer, formen part majoritàriament del sensellarisme ocult. El sensellarisme és un concepte molt ampli que s’acostuma a associar a les persones que veiem dormint al carrer. Aquesta és una part, possiblement la més dura, el darrer esglaó de l’exclusió social i residencial. Però hi ha tot un sensellarisme ocult, invisible, del que no existeixen dades reals, que són persones que es troben en situació d’habitatge insegur, inadequat, en pisos sobreocupats, compartits, rellogant.. és una situació molt fràgil que en qualsevol moment la dona es pot veure afectada i truncada i caure en situació de sense sostre. Les dones pateixen majoritàriament exclusió residencial oculta, i això les fa encara més vulnerables a patir situacions d’abús o violència
Als serveis de sensellarisme hi arriben les dones quan ja han caigut de la societat i tot els hi ha fallat?
Si, les dones esgoten tots els seus recursos abans d’arribar al carrer, i quan hi arriben ja estan en situacions molt molt complexes, molt danyades a nivell psicosocial,. Les dones que es troben en el sensellarisme ocult també venen als serveis de sensellarisme, o als serveis socials sobretot per intentar no perdre el sostre o garantir necessitats bàsiques.
Quan han arribat a tocar fons i estan dormint al carrer, si no s’arriba a temps, ja han tirat la tovallola i reconstruir el seu projecte vital, el sentit de vida, és molt complicat, cal un acompanyament, un vincle, un treball lent i profund si és que aconsegueixen deixar-se ajudar i nosaltres, els i les professionals, en sabem prou o tenim els recursos per poder-les ajudar com necessiten.
Augmenta molt el sensellarisme femení, cada cop ens arriben a Maranyosa més dones i més perjudicades:
Observem que són molts anys de pèrdues, d’inestabilitat, de ruptures, pel camí moltes han perdut als seus fills, estan soles, sense xarxa o amb parelles que no les tracten bé, amb una baixa autoestima i sentiment de fracàs i en el relat observem sovint la perscepció d’haver estat MALA MARE, MALA FILLA, MALA DONA. Això genera més culpa, vergonya i estan molt estigmatitzades socialment
Cal tenir en compte que hi ha una major prevalença de dones sense llar que han viscuts fets vitals estressants o experiències traumàtiques a la seva infància, moltes han estat de víctimes de violència intrafamiliar, i al llarg de la vida han tingut relacions de parella on també han estat víctimes de violencia masclista. De vegades i possiblement de forma reactiva a aquestes experiències traumàtiques. apareixen malalties mentals, addiccions o patología dual.
Cal intervenció molt profunda, molt intensa, des del vincle, la confiança, per restaurar a poc a poc una vida marcada pel patiment i en aquest punt les professionals som una peça clau. I no sempre podem disposar del temps suficient per dedicar a cadascuna d’elles o els recursos no són suficients o no s’ajusten a les seves necessitats o la xarxa no es corresponsabilitza com caldria.
No saben que són supervivents, i amb una gran potencialitat i força, i hem de poder posar l’èmfasi en aquest element, en la reconstrucció del relat que tenen sobre elles mateixes i ajudar-les a tenir un sentit de vida nou que les impulsi cap a la societat de nou.
El segon gran bloc va ser l’ IGLÚ, els plans de fred
| El Pla Iglú pretén prevenir les conseqüències del fred i la boira a la ciutat de Lleida, en la població més vulnerable. El projecte ofereix atenció social durant tot el dia, i cobertura a partir de la tarda d’atenció a necessitats bàsiques i pernoctació en un pavelló Firal o en un alberg per persones que puguin patir malalties físiques o que necessiten estar en un servei les 24 hores per la seva especial situación de fragilitat
Reflexions quan s’acosta el novembre: |
“Se acerca el invierno y empiezo a notar en mi equipo y en las personas que atendemos que los nervios están a flor de piel. Todos estamos nerviosos por la llegada de la niebla y el frío invierno de mi ciudad, que me hacen sentir cada vez más vulnerable, por la responsabilidad que tenemos hacia la fragilidad extra de las personas sin hogar con las que trabajamos y que duermen al raso.
Siempre decimos que el IGLÚ es más que un refugio, que es trabajo social a fuego lento. Las profesionales de Maranyosa somos las vigilantes de la estación de la vida cuando esta está patas arriba. Las que activamos lo inactivable si estás jodido y, si hace falta, te llevamos a cuestas al hospital. Somos esos que se sientan contigo si te hundes y esperan, en silencio, a que puedas o quieras hablar y reconciliarte con la vida, levantarte, y seguir caminando.
Dice #Mimisma que esto la gente no lo sabe, ni los políticos, ni la prensa, ni los técnicos de otros departamentos. Nadie se imagina en realidad lo que hacemos y asocian nuestro rol a la beneficiencia histórica hacia este colectivo: panes, peces y, a veces, cama dos días. Y claro, para eso no hace falta tanta prioridad, ¿no?”
Els plans de fred … Per a què Serveixen? preguntà Birba
La reflexió és la següent:
Sorgeixen d’un principi de realitat: hi ha persones que dormen al carrer i que poden morir per hipotèrmia. S’obren dispositius amb aquesta finalitat, guarir-se del fred,
A Lleida fa molt fred però la boira empitjora encara més les seves conseqüències, la sensació tèrmica per la humitat encara fa que sentis més fred. l’equip de Maranyosa es converteix en el Tomàs Molina de TV3. Afirmen ser addictes a METEOCAT durant tot l’hivern
I a qui serveixen aquests plans?
A les persones de la ciutat que dormen al ras, o que viuen en infrahabitatges sense aigua, llum, calefacció i que també suposen un risc per la seva integritat en ple hivern.
També arriba molta gent que no és de Lleida, que cerquen feina com a temporers en una época de l’any que no hi ha campanya agrària, o que als seus territoris no hi ha serveis d’allotjament d’urgència. Hi ha un efecte atracció que ens desborda cada hivern.
I els que no hi volen anar? Es pregunta Birba…
Hi ha persones que no volen anar a l’ iglú i és normal. Saben que una solució temporal, no resol la seva situació. És una solució d’emergència amb una finalitat molt concreta: no morir congelat. Però si perden el lloc on dormen habitualment, un caixer per exemple, quan hi tornin, poden trobar l’espai reocupat. És un risc que no volen assumir.
Altres cops no volen compartir espais massificats, i m’ho crec, afirma Pirla. No es pot garantir la intimitat en un espai diàfan on dorms amb 120 persones més. “Jo crec que seria de la resistència” afirma.
De vegades, explica, les actituds passives sovint deriven del que anomenem síndrome de la indefensió apresa: “He aprés que res del que faci canviarà les coses”, es una reacció entre la impotència i la resignació, afirma.
I només ens queda estar vigilants, expectants, i en aquest sentit ens ajuden molt els cossos de seguretat. Treballem colze a colze amb la policia local per, cada nit, vetllar que cada persona es trobi bé i oferir-li dormir a l’iglú i si no vol, garantir que tingui mantes suficients, un sac de dormir en condicions… hi ha persones que tenen més de 200 actuacions en tot l’hivern per part dels equips per intentar convèncer-les o almenys veure cada nit/matinada que segueixen vius
El pla iglú ens permet fer un acompanyament i suport intensiu a nivell de carrer, amb l’equip d’educadors de maranyosa i de Sant Joan de Deu en el cas de Lleida, per detectar persones, informar-les, traslladar-les si cal fins al refugi, i establir vincles des de dins de l’iglú per part de l’equip de professionals. O des del carrer, si no volen anar-hi.
Tot i això, intentem que el pla sigui l’excusa Hi ha persones que han fet un primer pas del carrer a un iglú, han vençut resistències, i a la primavera han iniciat processos molt bons i han arribat a viure a l’alberg, a un pis d’inclusió o al housing first. O han trobat una habitació i viuen de forma precària sota un sostre però no estan al carrer.
I en la pandèmia i el confinament per la COVID 19? Quin va ser el vostre rol? Pregunta Birba
“Sembla que faci tres segles del confinament, afirma Pirla, però crec que no l’hauríem d’oblidar mai, sobretot perquè gràcies a la pandèmia hem ressorgit en una societat més bona, oi?” afirma, amb una bona dosi d’ironia…
És broma, diu, però, certament, ens ha de servir de lliçó: com es fa treball social en pandèmia? Diu que li van preguntar a la nostra precursora Mary Richmond, però tampoc s’hi havia trobat mai…
L’emergència sanitària no preveia com es confinaríem a casa persones que no tenien casa. De sobte ens vam trobar en les acaballes del pla iglú, reobrint en un pavelló esportiu una gran casa de confinament.
No hi havia protocols, tot era canviant, tots teníem por, pensàvem que tindríem una mortaldat… però no. No es feien test, no sabíem on aïllar la gent quan tenia febre, tot era improvisat i treballavem les 24 hores del dia.
Desprès van venir les vacunes, convèncer la gent de que no es moririen o es quedaries estèrils, amb mediadors de salut, També teníem les persones de housing first, que viuen soles i son molt vulnerables. O les dels pisos d’inclusió o les 70 persones que estaven aïllades a l’alberg.
Van haver d’estar atentes a la seva propia integritat, a la de les seves famílies, però també dels habitants del pavelló, de l’alberg, de tots els serveis i afirma que van sortir a la llum casos gravíssims de persones que compartien pisos sobreocupats, que s’havien infectat tots, o que malvivien amb menors en 5m2 sense poder anar a treballar, sense cap recurs econòmic. Va ser una situació molt, molt dura per a totes els professionals dels serveis socials i per les persones afectades per aquesta emergència.
Els hi van dir que eren professionals essencials, i és així, tot i la invisibilitat de la feina de tots i totes les professionals de l’ambit social del sector public i tercer sector social que van estar a la primera línia de foc tota la pandèmia.
3.- Ens endinsem en el tercer gran tema que volen reflexionar, el HOUSING FIRST, la casa primer.
| Fins fa poc, s’afrontava el sensellarisme amb el model escalonat on la persona havia d’anar superant esglaons, abans d’aconseguir habitatge: carrer-alberg-allotjament temporal i, si no es quedava pel camí, aconseguia una casa. El Housing First (primer l’habitatge) capgira aquest model i comença per l’habitatge, introdueix Birba. |
“Paco sostiene entre las manos las tres llaves: la del portal, la del buzón y la de casa. Las mira, las acaricia, las pasea de mano en mano, sostiene un presente y un futuro, pero también un pasado, y lo sabe.
De pronto, rompe a llorar. Qué grande es Paco y qué pequeño se ve en ese momento.
…
Una noche de heladas, cuando todos los que tenemos casa estábamos a 18 grados bajo un suave edredón nórdico, nuestro equipo de educadores decidió, antes de fichar, —esto no sé si lo cobran—volver atrás, «por si acaso hay alguien en ese rincón oscuro y escondido».
Siempre quedan dudas a la hora de volver a casa. En las ciudades hay rincones donde jamás pensarías que duerme alguien. Espacios fríos pero seguros que permiten dormir un rato seguido, alejados de ruidos y de personas que puedan tener un brote aporofóbico.
Dice #mimisma que las casualidades en trabajo social NO existen. Es ese halo en la nuca que nos lleva a las profesionales a cambiar de rumbo, a volver atrás «por si acaso…», y acertar. Y esa noche ahí estaba Pepe, en un rincón de la callejuela oscura. Desnudo, en el suelo, delirando. Es el desnudo paranoico, el frío estúpido que hace que sientas calor extremo cuando tu cuerpo está helado y acabas quitándote la ropa. Ese frío que te lleva a morir cuando la hipotermia se come hasta la última reserva de energía y de vida que te queda.
Si googleas cosas del Everest verás qué les pasa a algunos alpinistas que mueren por causas no accidentales y los encuentran desnudos. Si no recibes ayuda externa, te mueres. Pero estaban mis compañeros. ¿Casualidad? ¡Bravo!
| L’habitatge no és només un bé de consum o d’inversió: és també un dret universal, afirma Birba, i es pregunta: La casa primer, és un model d’èxit? |
El model clàssic d’escala és un model condicionat a un pla de treball i de vegades, el premi és un pis. han hagut de demostrar que mereixen una llar -que de vegades no arriba mai-. Hi ha recaigudes, anades i vingudes, és un model frustrant i culpabilitzador a l’hora que el que més s’utilitza.
El housing és una metodologia facilita vivenda individual, estable i finalista a persones des de la perspectiva del dret. La vivenda no és un premi, és un dret i es parteix d’aquest principi: habitatge com a dret i com a base per la recuperació. La vivenda és un catalizador pel procés de recuperació de les persones.
El model no imposa canvis de vida. És la persona qui decideix què vol fer, amb acompanyament dels professionals
S’adreça a persones cròniques en situació de sense sostre o sense llar, que viuen en albergs alternant temporades de carrer, que són resistents a vincular-se amb els serveis de salut, addiccions, salut mental sobretot, en veure’s en una llar que els aporta seguretat de vida, fan un “click” i uns processos de recuperació espectaculars. A Lleida hi ha 24 persones en pisos de housing, projecte que treballem amb SJD. La meitat són dones.
Diuen els estudis que és un model amb el 96% d’èxit: no hi problemes veïnals, les persones assumeixen les despeses dels habitatges, es tornen a vincular a la societat, és espectacular, sostenen l’habitatge i no retornen al carrer.
Les persones no viuen al carrer perquè volen, afirma Pirla. El problema està en què hi ha persones que el seu estil de vida, la seva voluntat i la seva trajectòria vital els porten a no adaptar-se a models que imposen canvis, i el Housing no imposa, garanteix un dret. Hi ha països que amb aquest model han erradicat el sensellarisme, afirma Pirla, i cal una aposta ferma per aquest model sense cap dubte. Es molt més rentable que les places d’alberg, i un estalvi pel sistema de salut, de justícia… per exemple.
Un cop dins del projecte afrontem problemes com la solitud dins de quatre parets, la pèrdua de l’antiga xarxa de quan vivien al carrer, el procés de fer de fer de l’habitatge una llar… es un projecte fantàstic, afirma.
4.- El quart tema va sobre LAS MALAS RACHAS
| L’Alba ens diu que, com en qualsevol treball, en el Treball Social, hi ha casos que es resolen i altres no. El que diferencia la nostra mort amb la de les persones sense llar, és la soledat; sense esqueles, sense família ni vetlla amb amics i familiars. Un funeral d’acomiadament al que segurament, només hi assistirà l’equip de Maranyosa altres professionals d’entitats socials si hi estaba vinculada la persona. |
“Pepe fue hallado muerto con una sonrisa en los labios, en un rincón escondido de una callejuela oscura y abrazado a una cinta de VHS y a una bolsa de Mercadona con medallas de alguna competición deportiva. Pepe tenía ya las llaves de un piso de housing. Empezaba a vivir en él un lunes, pero no llegamos a tiempo. Murió bajo el frío y la niebla. ¡Qué rabia dan estas cosas y cuánta culpa generan!
Pepe, que había sobrevivido a un desnudo paranoico y que tiene una historia encerrada en un iglú, tenía una nueva oportunidad con el housing. Estaba feliz esperando el día de entrar a vivir en su piso, dormía en nuestro albergue de forma transitoria y, lo que era un milagro en su caso, estaba abstinente. Ese piso no llegó a tiempo.
…
Y te das cuenta de que las trabajadoras sociales tenemos un sexto sentido, algo que te sopla en la nuca, una intuición de que algo no va bien. Como haríamos con un amigo o familiar, salimos a descartar que nuestro usuario pueda estar mal. A veces están bien, estaban de «parranda». Otras… pues no. A veces pienso en si nos convertimos en el ángel de la guarda de las personas más frágiles y vulnerables hasta su muerte. A veces es previsible; otras, como puedes ver, no.”
| Com et protegeixes, com a professional, davant d’aquestes situacions? I com decideixes protegir a l’altre o no? Sobretot quan és clar que s’autodestrueix
I el sentiment de culpa que genera un acabament així: Hem fet prou? Podíem haver fet més? Hi ha projectes d’acompanyament en la malaltia i la mort? Totes aquestes preguntes li fa Birba a l’Alba. És un “temazo” afirma ella per obrir la reflexió. |
Jo crec que la primera protecció és parlar de la mort. Es encara un tema tabú. Connectar amb la nostra mort ens ajuda a connectar amb la mort de la persona amb qui treballem. I acompanyar-los en les decisions i que no es trobin sols en un moment tant important de la vida i puguin manifestar darreres voluntats
I com decideixes protegir a l’altre o no? Sobretot quan és clar que s’autodestrueix… En la protecció de l’altre entrem en temes ètics. Com protegir aquell que no vol ser protegit?
Si la persona no té modificada la seva capacitat d’obrar, pot decidir, per exemple, ser hospitalitzada o no, fer quimio o no, operar- se o no. Es la seva decisió. Però què passa quan aquesta persona que està al límit de la seva vida, no té un diagnòstic de trastorn mental o de demència, per exemple, i no vol deixar-se ajudar o tractar mèdicament? Doncs que tenim un problema molt greu, sobretot si nosaltres detectem indicadors compatibles amb els diagnòstics inexistents.
Ens hem de preguntar: Té tota la informació i la comprèn? sap a quin escenari va si decideix no tractar-se o hospitalitzar-se? Ha fet conscients les conseqüències de les seves decisions? De vegades la passivitat és una reacció a la por… Cal fer avaluació de riscos de forma conjunta davant de les decisions, crear estratègies d’autoprotecció de forma conjunta. Per exemple, ara tenim el cas d’un señor que té càncer, està fent quimio, i es manté en un infrahabitatge i no vol anar a l’alberg. Ens mantenim igualment al seu costat, en el que ell pugui necessitar, acordem mesures d’autoprotecció, i sap que hi serem quan ens vulgui al costat o decideixi allotjar-se als nostres serveis.
I què passa amb persones que per exemple, tenen un alcoholisme tant sever, que estan tant intoxicats tot el dia, que veiem clar que qualsevol moment moriran però el seu nivell de consciència dels riscos que assoleix no és l’adequat o és una decisió sense cap consciència? Aquí de vegades cal prendre decisions de protecció contra la voluntat de l’altre, que sempre són molt difícils ni sempre serien autoritzades per un jutje. Per això cal una corresponsabilitat amb el sistema de salut, i molta sensibilitat ja que son qui en definitiva tenen els elements tècnics per saber si la persona que es porta al límit de la vida ho fa de forma conscient o no i proposar una protecció immediata i involuntària si és necessari.
És ètic deixar morir una persona en condicions indignes? Ens queda molt per reflexionar.. afirma Pirla.
I sovint apareix el sentiment de culpa que genera un acabament així: Hem fet prou? Podíem haver fet més?
Cada treballador social porta un mort a la seva motxilla, és una frase d’Alejandro Rodriguez Robledillo, autor i editor del llibre de l’Alba Pirla. Ella expressa el total acord amb aquesta afirmació. Un mort, o més, afegeix…
Sempre apareixen emocions, sentiments, de davant la mort de persones amb qui tenim vincles. La culpa està present sobretot quan son morts no previstes o sobrevingudes en les que ens fem preguntes. Està bé que ens fem preguntes per si realment ha fallat alguna cosa en nosaltres o l’haguéssim pogut millorar. Però preguntes honestes com: hem fet tot el que podíem haver fet i estava a les nostres mans? No podem controlar-ho tot, és un delili, afirma Pirla.
Però la culpa és molt mala companya de viatge. Cal acceptar que no som omnipotents, aprendre de cada experiència, fer el dol i demanar ajuda en cas necessari. Si els metges cada cop que perden un pacient es fessin tantes preguntes com nosaltres, es pegarien un tiro… afirma.
Hi ha projectes d’acompanyament en la malaltia i la mort? Pregunta Birba
A Maranyosa vam sentir la necessitat de fer un projecte específic per acompanyar el final de vida amb dignitat i companyia. Les persones sense llar, que sovint no tenen família o xarxa informal que els acompanyi en moments de malaltia i final de vida, pateixen especialment aquests moments per Soledat i manca de xarxa familiar de suport i acompanyament, deshumanització i tecnificació dels processos sanitaris i socials, por a morir i fins i tot abandó institucional
Ajudar a morir en pau pot comportar ajudar a resoldre o afrontar temes familiars pendents, la possibilitat d’acomiadar-se, decidir què es farà amb el seu animal de compañía, o objectes importants que guarda a la motxilla… El nostre projecte vol vetllar per que la persona sense llar tingui una atenció integral i digna en el procés de malaltia i mort, tenint en compte els aspectes físics, emocionals, socials i espirituals de forma individualitzada. Garantir que la persona és l’eix central de l’atenció i de la presa de decisions, sense infantilitzar-la i des de l’honestetat
El nostre projecte contempla diferents fases i intervencions: Quan la persona està bé, intentem tenir algun contacte per si es posa malament, quan la persona està malalta: l’ acompanyament al sistema sanitari, suport i orientació, garantir la medicació, la dispensació, l’allotjament i la cura i adherència al tractament per que no empitjorin, quan la persona té una malaltia greu i/o terminal: acompanyament hospitalari inclòs dins l’horari laboral, tancar agenda quan cal i estan presents quan la situació es complica. Ajudem a tenir millor confort en els ingressos hospitalaris, tranquil·litat i oci. I ens assegurem que la persona comprengui els diagnòstics mèdics i puguem donar suport emocional, assegurant a la persona malalta ser escoltada, i que pugui participar en les decisions de forma autònoma, obtenir respostes clares, honestes, expressar les emocions i estar informat/da de que té dret a realitzar un document de voluntats anticipades.
Sense cap dubte, és un tema que toca l’ànima.
El cinquè gran bloc és el dels JOVES MIGRATS SOLS
“Hafid dice tener treinta y siete años, aunque aparenta dieciséis. Llega con cara de póquer, despistado, huidizo y cabizbajo. Tiene pinta de haber comido mal desde hace semanas. Lleva la ropa sucia y húmeda, de haber intentado lavarla en alguna fuente pública sin tiempo para poder secarse ni llevar un recambio.
—Joven, ¿estos papeles son suyos? Porque parecen de su tío abuelo, ¿eh? ¿Y esas orejas de la foto del pasaporte? ¿Le han crecido? — le pregunta la Trabajadora Social mirando repetidas veces y de forma alterna la cara del joven y la foto del pasaporte.
—Quiero cama.
No es que sea desagradable o exigente, es que es de las pocas cosas que sabe decir en castellano. Acaba de llegar al país y no se entera de nada. Y encima es un menor camuflado. ¡ Lo que nos faltava!
—¿Vienes a buscar trabajo? —le pregunta de nuevo.
—Quiero cama.
—¿Cuándo has llegado?
—Quiero cama
—Esta es una oficina que ofrece unos servicios temporales… bla, bla, bla —quince largos minutos de explicación lenta y con gestos para hacerla comprensible.
— ¿Lo has entendido? Bien, pero vamos a comprobar si eres quien dices que eres, ¿correcto? Si eres menor, dime la verdad, porque tendremos que hacer algo.
—Quiero cama.
Hafid se quedó sin cama en el proyecto de temporeros. Se asustó al ver que los papeles que llevaba de su tío abuelo de Francia no habían colado en servicios sociales, pero creía que seguramente sí que podrían colar en alguna ETT.
Tuvo mala suerte. O buena suerte, depende de cómo se mire. Echó a correr y por el camino se llevó por delante a una abuela que llevaba un carrito de la compra. Una tragedia que acabó con el chaval detenido por intento de robo de la medalla de oro de la pobre anciana, (según dijeron los ciudadanos que socorrieron en primera instancia a la señora). Era mentira: él solo corría, escapaba, no quería hacerle daño a nadie y menos robarle la medalla de oro. Hafid acabó en el cuartelillo, donde aclararon los hechos y su identidad como menor. Y de allí, al centro de protección.
El chico magrebí que viaja solo y que no aparenta más de dieciséis años llegó a España hace tres meses. Se montó en una patera, aterrorizado y, sin saber nadar, vio la muerte de cerca. Luego, en tierra firme, recorrió la península con una mochila con poca ropa y muchos sueños. Le habían contado que en nuestra ciudad trabajaría en el campo y cobraría lo suficiente para sobrevivir. Todo era mentira. Cada vez más jóvenes migrantes solos aparecen en los servicios de personas sin hogar. Una realidad emergente y dura, muy dura para todos.…
| Una part important d’aquests joves són nois i noies extutelats per la Generalitat que es veuen abocats al sensellarisme un cop el sistema de protecció deixa de donar-los cobertura. Els joves sense llar, són la nova cara del sensellarisme? Pregunta Birba, i com està aquesta situació actualment i com se’ls pot donar sortida per l’accés al món laboral i a una plena autonomia? |
Si, a Lleida suposen el més del 20% de les persones que en un any hem allotjat a l’alberg o el 30% dels casos dels educadors de carrer.
Cada cop més joves migrats sols cauen en situació de sensellarisme. En el pla iglú d’enguany a Lleida hem acollit 100 joves en 5 mesos. Els serveis de psll no s’ajusten a les seves necessitats, són generalistes i hi conviu una heterogeneitat de persones que sovint no és adequada ni positiva pels joves, que tenen altres necessitats, ritme vital, etc
Son nois amb una motxilla brutal, amb trajectes migratoris que potser és millor no imaginar, s’han enfrontat a moltes situacions estressants i arriben buscant oportunitats, res més. Hi ha un gran estigma sobre ells.
Si no tenen ajuda, o si l’ajuda arriba tard o no saben com rebre-la acaben okupant, delinquint, amb adiccions i alguns desenvolupen malalties mentals i aleshores la intervenció socioeducativa és molt complexa, ja que totes les seves expectatives s’han vist trucandes, alguns acaben a la presó, i a la sortida intentem recuperar-los però de vegades estan encara pitjor del que estaven quan hi van entrar a cumplir la pena.
Son casos amb una alta sensació de fracàs, que s’ hauria de veures com el fracàs d’un sistema que desprotegeix persones que ho perden tot quan encara no han pogut guanyar res en una edat que tot i ser petits homes als seus paisos, aquí no deixen de ser joves a qui s’exigeix molt més que als joves de la seva mateixa edad i que mai viuran el que han viscut els migrats sols.
El projecte sostre 360 ofereix oportunitats, amb un suport integral i residencial, a joves que surten del sistema de protecció i no poden accedir al circuit per a joves ex tutelats. Fins al moment, és un model d’èxit, amb un baix percentatge de baixes i ja amb altes exitoses en què els joves han aconseguit la seva primera meta: papers, formació, treball i una habitació on viure.
Caldria intervencions socioeducatives que fossin molt integrals, profundes, interdisciplinàries. Els millors educadors/es són, crec, els qui haurien de treballar als centres. Perquè en aquesta partida no podem jugar amb gomets de colors, cal models molt més humanistes i psicosocials que els reparin. Els joves estan sols, sense referents familiars, i a més a més amb el sentiment (i de realitat) de deute envers llurs famílies en origen, entre molts altres elements…
I per acabar, reflexionen sobre el model d’atenció centrat en la persona, el vincle, la mirada humanista, comunitària i creativa. I sobre els obstacles: l’administració com a problema i no com a solució.
Edurne volvió al día siguiente, muy, muy alcoholizada, pidiendo con urgencia ver a su trabajadora social. Apenas se tenía en pie y llevaba un ojo morado. A saber qué le ha pasado esta vez. Qué lástima de mujer, es como estar siempre montada en la Dragon Khan.
—¡Tan urgente no será, Edurne! —le dice la compañera—. ¡Si nos vimos ayer!
—Es que necesito un abrazo —balbuceó ella, lloriqueando.
—¿Y tú qué has hecho? —le pregunto, intrigada, ya que esto de abrazar usuarios nos dicen que no se hace…
—¡Pues qué voy a hacer, Alba! ¡Qué voy a hacer! Acompañarla a urgencias, que el parraque que le dio el vino con el Diazepam la estaba sobrepasando.
—¿Y el abrazo? —insisto.
—Pues… también —me responde, medio avergonzada, pero con una gran sonrisa.
—Mary Richmond, ¿está permitido abrazar a las usuarias? —sigo pendiente de respuesta
…
“Hace años que integramos a los animales en la intervención, y cada primavera reanudamos nuestro proyecto ¡GUAU!, que está hecho con el corazón y la conciencia de que los animales ayudan mucho a las personas con las que trabajamos.
Al llegar al Centro de acogida de animales no pude contener la pena viendo a los perros en las jaulas, espaciosas y limpias, pero frías. Algunos perros se veían contentos, dando saltos; otros, tristes, con esa mirada abatida que se te clava en los ojos. Me duele ver esto. A éstas, que Bubba, nuestro Goliat, me dice: —Hoy cogeré a este, que el que tenía la semana pasada ha sido adoptado y en este no me había fijado antes. ¡Necesita ir a la peluquería, como yo! —y nos reímos—. Él es un perro nervioso y yo soy hiperactivo, me lo ha dicho la educadora. ¡Menuda pareja! —más risas—. Ahora está feo, pero pronto estará bien —me explica—. Venga, a ver si te encontramos pronto una casa —le dice al perro, sonriéndole”.
Ens hem refugiat en models funcionalistes, rígids, que aposten per l’ajustament de la persona sense llar a la societat i als serveis i que fins i tot poden arribar a criminalitzar aquelles persones que els rebutgen o que fracassen en l’intent? Pregunta Birba.
És l’opció més fàcil, però no la millor, afirma Pirla. Que decepcionants podem arribar a ser quan ens parapetem darrere d’una taula, construint una muralla, sense deixar-nos “tocar” per l’altre, no? Es pregunta Pirla. Diu que els models funcionalistes ens allunyen de l’essència de les nostres professions i que hem perdut de vista lo essencial, les persones, mirar-les als ulls, escoltar.-les de veritat, en un exercici vertical de les professions que en el cas de persones amb tantes càrregues com les psll no serveix per a res. Es nota quan ens posem “la bata”, ens allunyem de l’altre, i què passa quan es treu el llençol al fantasma? Doncs que no hi ha res…
A més, afirma, ens hem instal.lat en un Treball social “criticón y de Juan Palomo”, que són les traicions que Luis Barriga diu que hem fet a la professió: el “criticón” no aporta res, entra en bucle i no canvia el que no funciona, s’instal.la en la queixa. Caldria ser valentes i dir-lis “si no aportas, aparta”.
El “Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como”, és el que cadascun va a la seva, sus “casitos”, “sus papelitos” i no veu més enllà, ni als companys/es que potser pateixen, o amb els que podria treballar projectes interessants, o a una xarxa que caldria impulsar en el treball conjunt, no, cadascú sembla que va a la seva… no? Es pregunta Pirla -és una llàstima, la veritat -afirma.
En el nostre cas de Maranyosa, i segur que en molts equips, lluitem per un enfocament centrat en la persona, que respecta els processos, no empeny, que intenta garantir drets i millorar el dia a dia i la seu benestar en tots els sentits. Deia al mur de Berlín: les ànimes, com els cossos, també moren de gana, i aquesta frase ens empeny a alimentar tot allò que va més enllà del menjar o dormir en un llit, alimentar l’ànima de cada persona, i també les de les professionals, amb practiques bones que ens permeten treballar de forma horitzontal, més propera, més eficaç des del vincle.
Tenim molt volum de persones a atendre i poc temps, així que moltes coses que no podem arribar a treballar profundament des de la intervenció individual, les intervenim amb accions grupals i comunitàries que tenen com a principis o objectius, a més a més de guadir-les al màxim, de:
- L’autoestima, a través de la reciprocitat (horts, guau, que és el projecte que s’extreu el fragment anterior dels gossos abandonats en refugis que les psll ajuden per aconseguir millorar les opcions de tenir una llar, entre altres)
- Les segones i cinquenes oportunitats (guau, taller de bicis, reciclatge dematerials o essers que ja no són funcionals al sistema i que es converteien en peces d’art, en mobiliari funcional, generant efecte mirall)
- L’arrelament a la ciutat i la identitat
- L’autocura i l’autoestima (mindfulness, artteràpia)
- L’autonomia i presa de decisions, autogestió
- El reconeixement de l’altre, de la seva singularitat i valor humà i individual: us havieu parat a pensar que la paraula RECONOCER és molt important perquè s’escriu igual del dret que del revés? Ens pregunta Pirla…
I com ho fem? Doncs amb Aliances, coalicions, amb l’art i la cultura, experimentant, assumint riscos, creant, però no hi ha idees si no hi ha professionals motivats, està clar, amb “pràctiques bones”, deixant de veure només problemes i veient oportunitats… entre moltes altres coses. L’equip Maranyosa sempre està donant tombs a com millorar això, allò… és extremadament creatiu i motivat.
I per acabar l’acte reflexionen sobre l’administració feixuga i la burocratització, acaben vulnerant els drets dels ciutadans? Es pregunta Birba
“Cuando todo se llena de la estricta gestión y
procedimientos administrativos que odio, cuando tengo una banda organizada de verbos que me persiguen para poder desarrollar mi trabajo, dejo de reconocerme y de ver los rostros de las personas, los de mi equipo y los de las personas sin hogar, y me abandono a mi suerte. Entonces los procedimientos toman el mando de mi nave y me empujan a su merced y, lo que es peor, la vacían de lo que realmente tiene alma y me llena: ver a las personas para las que trabajo.
…
Sin duda, los trámites con otras Administraciones son un lastre para la profesión. Una tortura. Hacemos de gestoría de los pobres, pero ¿cómo, si no, consiguen nuestros clientes, sin conocer el idioma y sin toneladas de paciencia, cerrar trámites imprescindibles?
Sí, las Administraciones dejan en la cuneta a millones de personas. Y punto. Y lo sufre la ciudadanía y, de rebote, nosotras.
—¡Sois unas cómplices del mal funcionamiento del sistema! Si no vais a las barricadas es porque no os da la gana. ¡No tenéis ovarios para manifestaros con vuestros usuarios en contra de las trampas burocráticas! ¡Que esto es la selva de los papeles! ¿Os habéis visto? Qué pena de trabajadoras sociales, que decepción —nos grita, acusadora, #Mimisma.
A veces pienso que tiene razón.”
Clarament, les TIC se’ns han menjat, i sembla que les administracions no tenen clar que existeix un alt volum de persones que ni estan alfabetitzades en aquest tema ni ho estarán mai, però sembla que no té importancia, i abandonen les persones a la seva sort. Les cites previes que han vingut per quedar-se, la no presencialitat substituida per l’automatització… ens hem convertit en una societat que treu drets i a sobre els retorna en forma de culpa, afirma Pirla. També hi ha tràmits que són impossibles encara tenint formació en TIC, sembla fet expressament perquè mentre perds el temps mirant a la cámara per l’IMV i s’esborra tot el tràmit, al final, pots desistir i tirar l’ordinador al terra!
Jo crec que existeix una greu vulneració dels drets humans des de les mateixes Administracions, l’article 25 parla del dret a tenir un nivel de vida que asseguri la salut, el benestar, habitatge, alimentació… Si? Diu Pirla, i que passa si un Ingrès Minim Vital tarda 9 mesos a resoldre’s? si és vital, quan arriba ja hauries d’estar mort oi?. És un oxímoron.
Afirma que estem jugant una partida d’escacs amb fitxes de parxís.
Davant d’aquesta situació de vulneració de drets humans i de tanta injusticia social, els i les professionals hauriem d’estar a les barricades, lluitant pels drets, però estem massa borratxes de nosaltres mateixes, afirma Pirla, l’activisme sembla que és pels altres, no pels nostres co.lectius professionals.
També hi ha lleis que mermen drets, com la Llei d’estrangeria, que llença al buit cada cop més persones i que cauen en el sensellarisme, fet que segurament amb un permís de Treball ho evitaría perquè son persones en edat laboral, que podrien aportar molt a sectors professionals sense ma d’obra, per exemple.
Les Administracions tenen ritmes i prioritats que no van de la ma de la realitat del dia a dia. En aquest sentit, sort en tenim del tercer sector social, molt més ágil, es pot avançar a les necessitats, ser proactiu…
També afirma que les Administracions no són un Alien, és a dir, les formen persones que preñen decisions, i altres que treballen de funcionariat de primera línia. No es pot consentir que el que està a primera linia d’atenció de les vulnerabilitats tracti malament a la ciutadania, si no pots ajudar almenys no maltractis a la gent, no? I qui pren decisions sobre els recursos humans, per exemple, també són persones. Tothom té molta feina, el sistema està col.lapsat, falten treballadors que treguin expedients abans de que caduquin, i Això ho decideixen les persones i les que fan les polítiques…
I per tancar tots els temes, que sense cap dubte serien per aprofundir hores en cadascun d’ells, ens qüestiona:
I quan l’obstacle som els mateixos/es professionals de les trinxeres??… i ens insta a ser crítics i no complices del sistema, a surfejar la pràctica cercant les escletxes del sistema en benefici d’aquells a qui s’estan vulnerant els seus drets. A fer-nos sentir, escriure, fer visible aquells qui encara no tenen veu, ser la seva veu.
Alba Pirla ens anima a innovar, a crear, a arriscar amb practiques bones, a gaudir de les professions meravelloses que tenim, com el Treball o l’educació social, a tornar a l’essència de la professió, les persones per les que treballem.
i ens anima a llegir Maranyosa 12, on a més a més dels temes exposats al Dixit, trobaràs mil més que segur que t’emocionaran, o et faran riure, depen del cas, clar, como ella diu
La melodia de Tolmos és, sense cap dubte, la banda sonora de Maranyosa CICATRICES INVISIBLES
i el llibre està gairebé exahurit a la web!
Comentaris