La companya treballadora social dels SBAS de l’Ajuntament de Lleida, Lorena Bertran, ens fa arribar les seves reflexions en el context de covid 19. Gràcies!

Aquests dies, enmig de la gran crisi sanitària i social que està causant el COVID-19 trobo que s’està parlant poc de la tasca social i la càrrega emocional que això ens està comportant als professionals que continuem a primera línia d’intervenció.

Des de fa 14 anys sóc treballadora social i si, molts cops m’he endut la feina a casa. Quants cops m’he n’hauré anat a dormir pensant en algú que aquell mateix matí m’ha explicat la seva dura trajectòria de vida, fets que de vegades superen a les pelis més ben pagades.

Però aquests dies estan sent diferents, més durs, més emocionals…

Sempre he pensat que per treballar en el món social, sigui quin sigui el perfil professional, has de tenir alguna cosa especial, un flow diferent, una sensibilitat peculiar. Has de ser diferent, si no, mors en l’intent. I és això mateix, el que et distingeix. Però aquesta mateixa sensibilitat, atípica des del punt de vista de molts, és la que aquests dies ens està portant per una muntanya russa emocional.

Sona típic i tòpic però aquests dies et replanteges moltes coses…

Realitats n’hi ha mil i una, però és ben cert que les nostres famílies estan emocionalment pitjor que mai.

Famílies que han emmalaltit i ha requerit d’hospitalització. Han estat ben ateses, en les millors mans si em permeteu, però mentre elles estaven lliurant la seva pròpia batalla aïllades de la realitat, la resta de família també patia pèrdues incalculables.

Com pots pair que tornes a casa, feliç d’haver vençut la batalla al coronabicho i trobes que falta gent a casa? Mentre tu estaves aïllada, el teu marit ha mort per contagi i la teva mare està ingressada i es preveu que en poques hores també la perdràs. No et podràs acomiadar, no podràs donar-li la mà, no podràs passar els seus últims moments juntes…

Avui, per primer cop, he de reconèixer que rebre la noticia de que la sra Maria s’està morint, m’ha fet anar al llit amb els ulls plens de llàgrimes, plena de tristesa, de decepció. I aquesta tristesa m’ha portat a pensar també, en la Julia, la seva filla que acaba de perdre al seu marit i ara també perdrà a la seva mare a la qual tan a cuidat i mimat; i en la Carme que no es podrà acomiadar del seu pare Josep i haurà d’esperar a casa, mentre desespera, la noticia de que el pare ja no hi és; i en el Juan que no podrà dir-li adéu al seu germà mentre li recorda com jugaven de petits per tal que marxi tranquil; i en tants altres que hauran de passar per aquests moments sols i enmig d’un procés de dol atípic i complicat.

I tu, com a professional, també comparteixes aquest dolor. Acabes el dia imaginant-te la seva situació, el seu patiment, els sentiments que deuen envair els seu cos cada cop que mira algun racó de casa. Però i com pots ajudar tu a pal·liar el seu dolor?

Hi ha molta gent que pensa que per nosaltres, les famílies són feina, números o expedients, però realment, per a nosaltres són persones amb les que convius a diari, amb qui comparteixes moments, converses, il·lusions i preocupacions. Cadascun d’ells pot despertar en tu sentiments i emocions potser adormides fins ara. De la mateixa manera, que tu els hi pots despertar en ells. I és això el que ens connecta amb ells, i ens ajuda a compartir el seu dolor, la seva alegria, la seva ràbia, la seva frustració…

Un cop, en un curs d’aquests parcialment aprofitable, el formador ens va dir que per a moltes de les famílies que nosaltres atenem, nosaltres som una part important  de la seva vida, part de la seva ”família”. Per alguns de manera temporalment i per altres, pot ser no tant.

A partir d’aquell moment, escoltar “necessito explicar-t’ho i no tinc a ningú més” fa que aquella reflexió d’aquell bon home, tingui cada cop més sentit.

Des del punt de vista de la “vieja escuela”, sembla que has de ser millor professional quan saps mantenir les emocions a ratlla, quan no deixes que les emocions dels altres t’envaeixin, quan ets capaç de mantenir-te ferm i impassible. I ja em perdonareu, però tremenda burrada. La meva lògica diu que ha de ser tot el contrari.

Mai podràs acompanyar a ningú ni establir cap relació d’ajuda si no ets capaç de viure, entendre i compartir les emocions i sentiments que sent la persona que tens al davant. Facilitar la teva mà a algú per fer el camí junts, sense poder-te posar en el seu lloc, és prestar una mà freda i buida, sense sentit.

Companys, tant els de serveis socials, com els de centres residencials, com els de centres de menors, com els de centres hospitalaris, com els de suport domiciliari, com els de les entitats del tercer sector, …, estem fent una gran tasca aquests dies i que ningú ens digui el contrari.

Tot i el risc, estem al costat de les nostres famílies, acompanyant-los en el seu patiment i compartint-lo, resistint a la situació, a la pressió, al nostre propi patiment…Perquè patim, si, podem dir-ho en veu alta. I això no significa ser pitjors professionals, noies.

Compartir el patiment significa que continuem sent persones al costat de persones.

I Agorats afegim…

no deixem mai de somriure, sobretot no perdem els somriures reparadors i la proximitat, com diu Txarango  esperança, SOM UN RIU

Mil desitjos a la lluna,

Som tot allò que vindrà.
Mil desitjos a la lluna, a la lluna.
Som com la onada que avança calmada
Però mai no descansa a la dansa del mar.