POSSIBILITATS

La Isabel Labrador, alumna del Grau de Treball social a la Facultat d’Educació, Psicología i Treball social de Lleida ens deixa aquesta  interessant reflexió que volem compartir amb tots i totes

L’assignatura d’Inserció Sociolaboral —optativa per l’alumnat— m’ha donat l’oportunitat de poder participar en una de les sessions del curs “Mentor Agrícola” d’aquest any, impartit a l’Institut Municipal d’Ocupació, i organitzat per la Fundació de Pagesos Solidaris, vinculat al sindicat de la Unió de Pagesos.

Vaig arribar a l’aula i ja estaven tots preparats —llibreta i bolígraf en mà: asseguts, expectants, puntuals—; em vaig presentar, convidada per l’Anna, la professora de la sessió, i em van rebre amb uns somriures de benvinguda. Es van esvair les inseguretats. Arribats a aquest punt, voldria aclarir que no és la meva intenció redactar una crònica de successos, sinó escriure un breu relat de les meves reflexions com a alumna de TS, treballadora d’un sector molt diferent (l’administratiu), i com a ex alumna de l’IMO. És inevitable, doncs, començar responent a la pregunta: Què és això de Mentor Agrícola?

Aquesta iniciativa gira la truita a una situació discriminatòria. Tenir més de 45 anys no implica una incapacitat per treballar en el sector agrari. En tot cas, això podria determinar-se sabent si realment hi ha condicionants de salut que imposibiliten la tasca a desenvolupar, no?  Bé, com si es pogués intentar raonar amb aquell ens anomenat “Mercat Laboral”…

El curs de Mentor Agrícola és una formació que sap veure el potencial d’aquells que volen treballar al camp, amb anys d’experiència acumulats, però que tenen la suposada tara de tenir més de 45 anys (sector vulnerable d’ocupació). Així, doncs, ser Mentor Agrícola no significa ser un supervisor, un encarregat o “l’espia del cap”, sinó ser aquell treballador que pot ajudar a resoldre certs conflictes inevitables durant la convivència (ja sigui en el mateix lloc de treball, en les residències temporals compartides pels treballadors, en l’adaptació a l’empresa, etc.), sense arribar mai a imposar el seu criteri, lluny d’això, es tracta més aviat de saber fer aflorar possibles solucions per als altres.

Aquest curs, caracteritzat per certa sensibilitat i visió humana, feia que fos palpable la seva motivació, tant en la recerca i manteniment de la feina com en la participació en el curs. No és sinó una oportunitat, una possibilitat, enmig d’un mercat de negatives i exigències. Així també ho entenen ells, els 10 “afortunats ” —perquè amb aquestes paraules m’ho van fer saber alguns d’ells—, ja que poden optar a tenir no només un títol que reconegui el seu recorregut laboral i ho ampliï, sinó també augmentar les seves possibilitats d’ocupació.

La metodologia uneix pràctica i teoria, mitjançant dinàmiques grupals que fan de fil conductor de les sessions, i va ser precisament durant el desenvolupament d’aquestes dinàmiques quan vam poder conèixer, interactuar, establir relacions amb ells i, sobretot, conèixer les realitats penoses amb què es troben en el camp —pagar a “mediadors” per treballar, robar fruita per menjar, conflictes per la higiene en el marc d’una convivència, i un llarg etcètera—, les quals necessiten urgentment un control i una regulació efectiva de les condicions laborals. Realitats que, com a treballadors d’un altre sector, ens fan mal i sorprenen profundament, i a les que un simple Mentor no pot fer front. No oblidem que, entre molts altres factors, la nostra ocupació, com a treballdors socials, condiciona la nostra forma de veure el món i de comprendre-ho.

La primera dinàmica d’aquella sessió consistia en desenvolupar l’actuació d’un mentor davant d’una situació que s’havia plantejat cadascun dels grups durant la sessió anterior; vam poder observar que de seguida els va assaltar allò tan humà com poden ser els dubtes i inseguretats. Estaven ja en la pell del seu futur paper.

Immediatament van voler recórrer a nosaltres (les estudiants de TS), com suposades expertes en aquest àmbit de mediació i resolució de conflictes. Com resoldre el problema? Va ser quan vaig entendre què és el que podíem fer allà: posar-nos també al nostre futur paper professional. No podíem “imposar” simplement els nostres criteris o possibles solucions; eren ells qui havien d’agafar aquesta confiança, albirar les diferents opcions, sospesar, i nosaltres saber facilitar-los el camí, escoltant, comprenent, preguntant. Va sorgir un feedback d’un punt d’unió. Estàvem a mig camí entre la formació i la professió. I va funcionar. Perquè ells també van comprendre aquesta puixant situació. L’evolució en una sola sessió que vaig poder veure en algun d’ells, pel que fa a seguretat i facilitat de comunicació, em va fer plantejar no poques preguntes. Sembla com si realment també els haguéssim aportat alguna cosa i ajudat en la seva formació. Si, com ja hem dit abans, era aquest un aprenentatge mutu, un feedback enriquidor per a les dues parts, llavors, per què no podríem els alumnes de TS —i d’altres carreres de l’àmbit social— aportar els nostres coneixements i seguir acompanyant i aprenent des d’un enfocament comunitari com és el de l’Aprenentatge-Servei? Però, sobretot, com ho podem fer?