La genial companya Hermínia Vicente ens deixa la seva obra, cuinada a foc lent, per que la gaudim. Pengem  la 1a. part més dolça. En la 2a part, en propers dies, podreu llegir la part més humorística que comença així: “Recomanacions Xocolateres..“

Apart d’un possible origen comú, que els podria ubicar en el continent americà, tot i que amb molts anys de diferència, tant la xocolata com el treball social s’han estès a diferents velocitats per tot el món.

 Però hi ha d’altres aspectes molt més importants que els relaciona; i és que ni la xocolata ni el treball social volen presses; els processos socials i l’elaboració d’una bona xocolata requereixen el seu temps; s’han de fer a poc a poc si volem gaudir dels seus prodigiosos efectes; perquè no hem d’oblidar que el treball social i la xocolata produeixen benestar en les persones.

I resulta molt important que la manera d’elaborar la xocolata i l’actuació del treballador social, recuperin la seva vessant més artesana, posant els cinc sentits per defugir dels estereotips i aconseguir quelcom únic i creatiu.

El treball social individual és com una caixa de bombons, tots diferents, elaborats amb una barreja dels ingredients que té al seu abast, amb gran varietat de colors, sabors i textures, tot per adaptar-se, com una peça de roba feta a mida, a la situació de cada persona, però sense perdre la seva essència, la seva matèria prima.

El treball social de grups és com la rajola de xocolata, entesa aquesta com l’objecte de la intervenció; la nostra tasca consisteix en aconseguir que la persona sigui capaç d’agafar la pressa suficient per trobar millora i sentir-se satisfet, deixant que la resta del grup pugui també gaudir-ne; no importa el temps que tardi en agafar el primer pessic, ni el temps que tardi en assaborir-lo… serà suficient amb que allargui la mà en el moment que es trobi preparat i segur.

I per últim el treball social comunitari podria ser com la xocolata desfeta; el seu procés lent, elaborat de manera casolana i a poc a poc, per donar-li textura i aconseguir una consistència i cohesió, a l’igual que el treball que fem amb les entitats de la comunitat per a la que treballem per tal de crear una xarxa sòlida en la qual recolzar-nos. I el millor de tot és quan aquesta xocolata, es comparteix i tothom rep un tassa, com a mostra del treball i de l’esforç conjunt.

La xocolata, beguda de Déus, aguditza els nostres sentits, ens estimula i ens apaivaga a l’hora; afavoreix la cohesió i sociabilitat, es barreja amb facilitat amb els ingredients dels llocs on s’ha expandit, s’adapta als nous temps renovant-se per aconseguir arribar al màxim de públic possible. No hem d’oblidar que el costum de prendre xocolata i celebrar  xocolatades, està associat a esdeveniments i reunions socials.

El treball social “empodera” i també pal·lia donant consol en els moments difícils; innova per donar respostes noves a noves realitats; es relaciona i crea xarxes amb les entitats de l’entorn i, com passa amb la xocolata, ens agrada estar presents en tots els esdeveniments socials.

La xocolata i el treball social són un regal delicat i molt valuosos, necessiten d’un tracte i d’una cura especial; sofreixen sota la pressió i els canvis bruscos, i els seus efectes positius arriben millor quan es mantenen en un ambient estable i confortable; però corren el risc de ser adulterats quan ens deixem influenciar i perdem de vista els orígens i senyes d’identitat.