Sempre els dies abans del Nadal són un caos als nostres serveis socials. Casos nous, altres que es descontrolen, altres que desapareixen per fugir de les llums festives del carrer… altres que recauen a l’infern, altres que surten de presó, o que hi entren. Jo crec que en el fons, el Nadal desprèn un “nosequé” molt estrany en aquestes dates.
El divendres vam obrir un recurs nou, en 3,2,1, “Maranyosa Time” currant com a màquines per que estigués tot llest . L’espai zero, rèplica experimental del pis zero de la Fundació Arrels de Barcelona. Una setmana de bojos per tenir llest un espai diàfan en el que pots anar directament des del caixer, o del carrer, quan tu vols, a partir de les 21h. i entrar o sortir sense pressió, horaris ni límits més enllà dels del sentit comú, és a dir, no baralles, no mal rotllo, et guardo el cartró de vi i te’l dono si el necessites, per exemple. Dormir, descansar
, no morir de fred, res més. Bé, professionals que vetllen el teu son per si t’agafa un xungo i han d’avisar al SEM o si tens ganes
d’asseure a l’hamaca i xerrar una estona. Res i molt. Àngels de la guarda! Ara que és Nadal, trobo que s’hi escau 🙂
A més a més, poden entrar animals de companyia, BINGO!! Per fi un recurs adaptat a les persones sense sostre amb familia canina –si venen gats o conills, la liem perquè no sabrem què fer. Però tranquis, improvitzarem- I ara que ja sabem què requereix un gos per conviure en un espai públic tancat em pregunto: perquè ens ha costat tant d’esbrinar-ho i posar-ho en marxa? Som d’efectes retardats a serveis socials, què hi farem…
Em moc entre la il·lusió d’oferir la flexibilitat que crec que hem d’oferir en els recursos per les persones sense llar i l’ansietat per crear un nou recurs prou digne i que realment s’adapti a les necessitats dels més exclosos. Serien els mateixos que el housing, però com que no tenim suficients pisos, ens haurem d’anar adaptant a la crua realitat. Així, els més addictes, malalts, aquells que ja han desistit de viure en el 1r món, els que no volen saber res de ningú, poden fer un ús instrumental d’un sostre amb calefacció. D’això se’n diu de “baixa exigència, mínima exigència o reducció de danys”. Això indica que els altres SI que tenen exigència. I jo, que sóc de que se’m exigeixi poc externament i d’ autoexigir- me molt en general, sempre dic als meus companys: jo seria una “mala usuària” sense sostre. Refractària, lliure, jo no respondria a exigències contràries a la meva voluntat ni “jarta vino”. Crec que hem de lluitar per que les exigències se les imposi cadascú al seu ritme, sense empènyer, com hem dit en altres relats.
Amb alta probabilitat, tot i tenir un iglú amb recursos suficients, vells i nous, quedaran persones als caixers, o al ras, a -4 graus, enmig de la boira intensa i una sensació tèrmica d’Alaska, jugant-se-la podent morir per congelació. Deia fa uns dies l’educador: la soledat buscada del caixer, no voler compartir l’oxigen amb ningú o sentir-se pres dins de parets desconegudes, poden ser un obstacle per venir a l’espai zero. Just quan tots cerquem el caliu de la familia, del nadal en companyia, de sospirs pels qui aquesta any no s’asseuran a la taula ben parada d’aquesta nit, tenim conciutadans que en defugen. Segur que tots ells van viure algun nadal dels “nostres”, de petits, de joves, en parella, amb fills…. On van quedar aquells nadals? L’estrella de Betlem es va estavellar en algun moment de la seva vida, segur.
Vaig marxar divendres de vacances escoltant el relat preocupat d’una companya sobre una familia amb tres infants, a qui va anar a veure al seu pis recent ocupat. S’escalfaven al voltant de la cuina de butà. Alba, em deia, obren els fogons de la cuina alguna estona al dia, just per permetre descongelar-se les mans, i a més, s’acaba el butà…. Nens que en l’entrevista amb la companya van devorar un croissant de xocolata –l’esmorzar saludable de la mateixa treballadora social que està fent mans i mànigues per que la familia pugui menjar la propera setmana- i que, en caure al terra un tros del suculent aliment, ella el recull i llença a la paperera. Zasca! Moments així et deixen sense alé: veure la mirada atònita dels nens que demanen, plorant, a la mare que rescati el tros de menjar del cubell.
També el divendres una altra companya em posava al dia del cas de la Marta, que deixarà la seva filla de 2 anys en un centre d’acollida avui, o demà, per no poder atendre ni tant sols els seus plors. Vaig marxar també amb el Manel, que té diagnosticat un greu problema de salut i va recaure en l’alcohol. Ara, després d’un any abstinent, ha reculat, però amb tota probabilitat tornarà a pujar els esgraons de l’èxit de la inclusió que se li suposen necessaris per sobreviure en la nostra societat (malalt, sol, però abstinent…)
Però també marxo amb el Joan, el Paco o la Luisa, que podran parar la taula de nadal, sols o acompanyats, i després de molts anys de vida del carrer, obriran els llums de casa.
Així és la vida a Maranyosa. Una de cal i una d’arena. Però sempre amb la il·lusió d’estar a prop de les persones que formen part del nostre univers quotidià, independentment de si és nadal o no ho és.
Bon nadal!
Trackbacks/Pingbacks