La companya Laura Haro realitza en aquesta entrada al blog una bona reflexió al voltant de l’ètica i els nous moviments socials.

En els darrers anys estem assistint a un esclat de nous moviments socials que han protagonitzat i protagonitzen mobilitzacions freqüents: Moviment 15-M,  la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, Jubilats Indignats, Aliança contra la pobresa energètica, etc. S’alcen diferents veus que volen ser escoltades i no menystingudes, que lluiten davant la vulneració dels drets humans i per la transformació social de les injustícies. 

Paral·lelament l’ètica aplicada està en expansió i es deu fonamentalment a quatre factors: la secularització del pensament, el progrés tecnocientífic  i econòmic, l’eclosió de l’alteraritat i el reconeixement i el biopoder i el postfordisme.

Les professions vinculades als serveis socials i psicoeducatius són d’alt risc ètic en la mesura que intervenim en la vida de les persones, intervenció que s’orienta a aconseguir uns valors i un bé desitjable per a les persones, els grups o les comunitats.

“Les persones que treballen en l’àmbit social pertanyen a un grup de professionals que  parla a les persones…”(Canimas, 2011. pàg. 36), i on per tant, l’aspecte relacional del seu treball és molt important, però també hem de tenir present que la intervenció es fa sota el paraigües d’un marc normatiu, d’uns pressupostos, d’una entitat i/o institució, etc.

Em sembla que cada cop més en un context socioeconòmic complex, amb l’eclosió de veus de la que parlàvem i el protagonisme creixent de la societat civil i l’aprofundiment i extensió dels drets humans; els professionals de l’àmbit social ens sentim més qüestionats, interpel·lats i fiscalitzats i en algunes ocasions sembla que hagis d’acabar donant explicacions de les teves actuacions a tothom.

Penso que als professionals de l’àmbit social, principalment els que treballen a l’administració pública i estan a la trinxera donant suport a les persones i/o famílies,  se’ls hi planteja el repte de pensar, reflexionar i debatre primer a nivell intern, quin hauria de ser l’encaix amb aquests nous moviments socials que estan en auge, per després establir un procés de diàleg amb  aquests, que ens permeti conviure en l’espai i buscar aliances per lluitar contra situacions d’exclusió social, de desigualtat, d’injustícia social i per promoure el canvi social.

El fet que les professions socials siguin pròpies del model d’organització de la complexitat social que Foucault va caracteritzar com a biopoder (Canimas, 2011, pàg. 36), i que aquest es concreti en la biopolítica de la que formem part els professionals de l’acció socioeducativa, ens converteix ens garants de l’estratègia política. Penso que això fa que en algunes ocasions aquests nous moviments socials i grups de pressió, caracteritzats per la confrontació amb el poder, ens assenyalin, principalment als qui treballen a l’administració pública,  com als culpables o còmplices de determinades situacions. Ens oblidem així que el poder d’aquestes professions no es manifesta oprimint, sinó “fonamentalment creant saber, discursos, conductes, moralitat, necessitats, ordre.” Són professions que, entre altres coses, també promouen el canvi social igual que els col·lectius d’organitzacions o moviments socials.

Per tant, si perseguim el mateix, l’actuació d’aquests moviments  socials no ha de passar per venir a jutjar i fiscalitzar la nostra feina, ni posar en contra nostra les persones i/o famílies a les quals estem donant suport professional, i subratllo professional perquè la intervenció que fem es fa seguint un procediment i amb uns criteris professionals, i a vegades aquesta intervenció ha de passar per situacions complicades com proposar una mesura de desemparament d’un menor, iniciar un procés de modificació de la capacitat d’obrar, etc.

Recollint les paraules de la degana del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya, la Núria Carrera, “el fet que  la treballadora gestioni les retallades o bé les solucions a mitges, fa que la ciutadania les confongui. S’interpreta que qui té la responsabilitat d’aquesta pèrdua de drets és el professional que els atén”.

Com diu Alejandro Rodriguez, treballador social i escriptor, “què pensaríem d’una persona que, armada amb uns alicates, es dediqués a extreure queixals solsament emparada pel desig d’alleugerir el dolor aliè?” (Rodriguez, 2015, pàg. 152).

Doncs sí, alguns cops ens trobem amb la interrupció o intromissió de persones no formades, que formen part de moviments socials o d’altres sectors, i que amb tota la “bona voluntat” del món, “intervenen” i “actuen” al marge dels criteris dels equips professionals, posant-nos en contra les persones i jutjant la nostra feina. Els darrers mesos ens estem trobant amb situacions desagradables que vulneren la dignitat dels professionals com a persones, patint “escraches” als serveis socials per part de determinats moviments socials, pressions i intimidació, que no fan més que situar-nos a la corda fluixa una i altra vegada.

Per a Joan-Carles Mèlich, “no hi ha ètica perquè sapiguem com resoldre una situació, sinó tot el contrari, perquè no sabem com resoldre-la, perquè sempre hi ha la possibilitat de respondre d’una altra manera, més adequadament” (Canimas, 2011, pàg. 54).

Per això penso que se’ns planteja el repte de reflexionar al voltant de la relació entre les professions vinculades als serveis socials i psicoeducatius i els moviments socials. I ens hem de sumar  a aquests a l’hora d’incrementar la visibilitat de totes aquelles coses que no van bé. 

Material consultat:

 ·         Canimas, J. (2011). Ètica aplicada a l’educació social.  Barcelona: FUOC.

·         Rodriguez, A. (2015). De gallegos, tucanes y trabajadores sociales. Madrid: Gerust Creaciones, S.L.

·         Carta Oberta a la PAH. Núria Carrera, Degana del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya.