Qui de nosaltres no ha anat a un tanatori per la mort de familiars propers, amics o coneguts? cada cop que hi vaig sento un nus a la gola, pena, dolor i em pregunto perquè no hi ha professionals d’acollida en moments així?…. Sempre penso que ha de ser un moment duríssim per qui no té familia que l’acompanyi, o que el moment és tant colpidor que la familia es bloqueja… qui fa contenció i suport davant d’aquesta situació?

Comparteixo aquesta entrevista que em va arribar fa poc a les mans i que no em va deixar indiferent. Certament, com manifesta el treballador social entrevistat, cal tenir clares les teves funcions per poder-te oferir en un nou projecte laboral on no està previst el teu rol professional i pel que sense cap dubte són imprescindibles habilitats comunicatives, empàtiques, que afavoreixin una bona acollida de la familia, un suport emocional més enllà dels tràmits que tots coneixem que cal articular al voltant d’una defunció i que resulten altament desagradables… i un seguiment si s’escau dels procesos de dol amb derivacions a serveis especialitzats, per posar alguns exemples.

Com diu el col.lega, en un tanatori i en el trascurs de la vetlla al difunt, existeixen diferents formes d’expressar el dol, i es manifesten qüestions que tenen a veure amb la diversitat cultural, religiosa, etc i situacions familiars de vegades no lliures de conflicte (males relacions entre germans, per exemple) que el treballador/a social pot mediar.

Certament, el negoci de la mort requereix  professionals humans i formats per garantir un atenció digna i justa en aquests moments tant durs.

Deixo aquí el link de l’ entrevista https://inmaculadasol.com/2013/11/26/la-figura-del-trabajador-social-en-los-tanatorios-nuevo-yacimiento-de-empleo/ i us animo a compartir experiències del treball social en sectors no tradicionals.