Començaré l’entrada amb una conclusió d’Enric Canet, Director de Relacions Ciutadanes al Casal dels Infants per l’Acció Social als Barris que avui, celebrant el Dia Internacional dels Drets dels Infants, ens recorda que aquests es faran adults. “Totes les polítiques en favor de la infància hauran d’anar en paral·lel en polítiques valentes de reducció de les desigualtats de persones, famílies i barris.”
Quins drets, per a QUINA infància? Es pregunta… i porto tota tarda donant voltes a aquest tema. Tants i tants infants que han passat per la nostra vida profesional i dels quals una part de la seva vida (o tota) han estat abocats a situacions precàries familiars, vivint en habitatges insalubres o perdent la seva casa i les seves joguines en el malson d’un desnonament.
La Clara, que volia estudiar piano y va acabar tutelada i vivint en un CRAE, esperant algún dia una mare i un pare absents que no es presentaven a les visites els dissabtes. El Víctor, que s’adorm a classe víctima de no menjar res des del got de llet de les 20h. que va prendre ahir i que la beca de menjador li permet només fer tres àpats a la setmana. El Mohamed i la seva germana Sara que han perdut el pare i la mare no pot sobreviure sense ingressos i que , irregular com és, no poc accedir al treball ni a cap prestació económica.
La Marta, que viu en una casa d’acollida per a dones víctimes de violencia masclista i espera tenir algun dia una casa on viure segura amb la seva mare lluny del terror d’un pare que cridava i pegava a la mare.
El Manuel i la Carmen que vivien al campament gitano y, descalços, corrien en ple hivern darrera de les gallines, jugant aliens a tot. La Mariam, que era una crack, però va deixar l’institut per vergonya de no poder dur els llibres, ni material, ni roba del Berska.
La Laia, que va cada dia al centre obert i la Xesca es preocupa de que faci els deures i no abandoni l’escola ni la motivació per ser una nena feliç. O el Martí, a qui el futbol li representa una vida i té una beca en un club per poder seguir el que per ell és la seva máxima passió. O la Irene, que demà ha d’abandonar casa seva i s’endurà a un hotel transitori la motxilla de l’escola de la Barbie que li van portar els reis de Creu Roja fa tres anys, i un peluix de dofí, fins que les míseres polítiques d’habitatge facilitin una llar a la seva familia destrossada per l’atur i els impagaments.
Penso en el Manel, que després de 5 anys en un centre, avui fa 18 anys i té una maleta nova per començar sol una etapa adulta quan encara no es sap ni tant sols afaitar o necesita aquell copet a l’esquena adolescent i una abraçada que calmi els seus neguits i pors.
També pensaba en els nens que de vegades arriben ves a saber d’on, amb els pares, i no tenen on dormir més enllà de la furgoneta; pares sense diners, buscant feina desesperada a la temporada, pels qui el dia a dia representa una caiguda al buit, i amb ells, els seus fills.
Per tots ells i per les seves famílies, crec que val la pena seguir lluitant des del treball social. Intentant reduir el patiment de tantes i tantes famílies que no saben què será d’elles demà. Acompanyan-les, informant-les, apoderant-les cap a un futur millor. I sobretot, vetllant per que els nens i les nenes no perdin la infància escoltant la mare dient:
-No tinc gana, mengeu vosaltres el sopar…
i sabent que la mare també té gana. Perquè li veuen als ulls
i la senten plorar.
Comentaris