Universitàries per un dia. Aquesta és l’acció que la companya de l’Ajuntament de  Lleida, Ester Siscart, dels SBAS de la Mariola, va proposar al company Ramon Julià, professor del Grau de treball social de la UdL.

I en va sortir una experiència que l’Ester, recent incorporada al grup motor d’àgora, ens explica.

FELICITATS ALS DOS!

Iniciatives així ens omplen de satisfacció i ens donen força per seguir afirmar que un altre treball social és possible.

És possible que la Universitat sigui, en si mateixa, una plataforma d’integració de persones amb risc d’exclusió social? L’Ester ens afirma que SI!

-“Em trobo rejovenida, com una nena”,

-“M’ho he passat molt bé”,

-“M’alegro d’haver vingut, no hagués marxat”,

-“Realment, és això el que fan a la Universitat?, llavors no sóc tan vella per estudiar?”,

-“M’he sentit important”,

-“Quina gent més maca”,

“M’encanta passar aquestes estones amb vosaltres, prefereixo mil vegades això que haver d’anar a veure-us als Serveis Socials”.

Aquests són alguns dels comentaris que varen fer les dones del grup de treball social del barri de la Mariola de Lleida, tot just després de participar en la classe Models d’Intervenció de 3er curs del Grau de Treball Social a la Universitat. Tot el que varen aprendre aquell dia va ser vivencial i per aquest motiu no ho oblidaran, un fet que no hauríem pogut aconseguir mai des d’un despatx.

El grup de dones treball social de la Mariola, al que anomenem “Dones amb molt talent”, està format per 12 integrants, la majoria d’ètnia gitana, i el coordinem conjuntament la Laia Morros, tècnica del PDC (Pla de Desenvolupament Comunitari), i jo mateixa, Esther Siscart, treballadora social de l’Ajuntament de Lleida.

Aquest és un grup amb un doble objetiu: per una part, és un grup d’ajuda mútua entre els participants, i per l’altra, d’apropament a la cultura i nous referents. Així, tenen la possibilitat de mostrar les seves capacitats, a vegades desconegudes. La nostra tasca és la d’acompanyar-les, animar-les a sortir de casa, on només es dediquen a les tasques de criança i a la cura de familiars. Tractem d’afavorir espais on puguin ser elles mateixes i on coneguin noves realitats, i establir una nova forma de relació fora de les dependències dels Serveis Socials.

La idea de portar-les a la universitat i poder participar en una classe va sorgir mentre li explicava el projecte a la Jimena (alumna en pràctiques). Seria una manera de trencar estereotips i que poguessin intercanviar vivències amb els mateixos alumnes de la UdL. Tant els uns com els altres podrien aprendre amb l’experiència. Era una idea arriscada, però amb un ample ventall de possibilitats.

A la cap dels Serveis Socials de la Mariola, l’Estefania Revés, també li va agradar. “Clar que sí!, per què no?”, va respondre. :) -tenim sort perquè tenim caps que accepten el risc de fer coses diferents per obtenir resultats diferents i sortir de la zona de confort-

La idea començava a prendre forma, però no arrencaria a caminar fins que no varem tenir el vist-i-plau de Ramon Julià, un col·lega de professió amb molta experiència en grups d’usuaris de Serveis Socials i coordinador i professor del Grau de treball social de la UdL. La seva col·laboració era essencial.

2Quan va arribar el dia, no es va fer cap tipus de preparació vers el grup de dones. Ni tant sols els hi varem dir on anàvem fins a l’últim moment, ja que de vegades el fet sortir del seu àmbit les neguiteja i ens donen excuses per no venir.

Ens varem trobar totes al centre cívic de la Mariola, professionals i les dones del grup, i varem anar plegades cap a la universitat. En arribar a la Facultat d’Educació, psicologia i treball social, ens va rebre en Ramon i, després de les presentacions, ens va convidar a participar en la classe de 3er de Treball social, concretament a la de Models d’intervenció al treball social. Per tal que les dones poguessin interactuar amb els alumnes, varem preparar una dinàmica de treball en equip. Els grups es van crear de forma aleatòria entre alumnes i dones. En Ramon els va facilitar el material i va fer una entenedora explicació del que havien de fer. L’objectiu de cada equip era crear una torre en un temps determinat. S’havien d’organitzar i obtenir la màxima puntuació, segons uns barems establerts. Entre d’altres, es valorava l’originalitat, l’alçada de la torre i el nombre de peces utilitzades.1

Malgrat la pressió del temps, els grups es van cohesionar ràpidament amb naturalitat. Les dones van esdevenir unes alumnes més, van demostrar saber estar i tenir gran capacitat d’organització. Es va crear un clima fantàstic de confiança i col·laboració. Així, els grups van enllestir la feina encomanada. Per nosaltres, les treballadores dels Serveis Socials, totes van esdevenir guanyadores.

A nivell personal i professional, em vaig endur un aprenentatge essencial: quan sortim de la nostra zona de confort i unim esforços, els resultats es multipliquen per mil. D’aquesta experiència, també cal destacar el gran potencial que té la Universitat com a plataforma d’integració de persones amb risc d’exclusió social.

Esther Siscart Treballadora Social EBASP Mariola