Aquest post està subscrit per tots els i les membres d’Àgora de treball social de Lleida.
A l’entrada escrita pel company d’Àgora Ramon Julià, el passat dia 6 de juliol, “Parlem de temporers, una visió sistèmica (2a. part) feia referència a una idea: “Ja fa molt de temps que els experts que parlen de la COVID 19 són els sanitaris, ja que com es deia, la batalla es portava a terme als hospitals i centres sanitaris. Des de fa unes setmanes es comença a parlar que ara arriba la batalla social, la de les conseqüències de tot plegat. La pregunta és perquè no s’ha escoltat els veritables experts en lo social i en aquest tema en concret per a evitar aquesta realitat que ara hem de patir? No són vàlids ni bons els diagnòstics que fan i han fet els professionals de lo social?”
En data 18 de juliol al diari Segre es fa referència a les declaracions de la Delegada del Departament de Salut fent anàlisi de la situació sanitària al territori del Segrià: “La problemàtica social ha superat qualsevol possible previsió”.
En termes de COVID19, es parla de la gran dificultat per poder fer la traçabilitat dels casos, arribar a definir els contactes, en definitiva, a poder fer de forma efectiva la vigilància epidemiològica per sobrecàrrega que ha pogut ajudar als rebrots. Ara ja parlen d’una problemàtica social descontrolada que ha afegit problemes al fràgil sistema sanitari de detecció que ja existia. Però no, senyores i senyors, la problemàtica social associada a la COVID no és nova, és ampliament coneguda pels/per les professionals del món social, lògicament, amb més expertesa que altres sectors en aquest sentit, però fins ara més discrets en quant a expressió pública i invisibles en quant a que se’ns demani opinió.
Per aquest motiu, i sentint-nos ara interpel·lades, creiem que és responsabilitat dels i les treballadores socials a peu de canó d’ÀgoraTS, molts dels quals hem estat treballant en el projecte d’acollida de temporers de Lleida des de fa 15 anys, així com també exercint el treball social en diferents institucions vinculades a l’àmbit que ens ocupa, que ha arribat l’hora que aportem la nostra reflexió per si pot ajudar a posar ordre en tot aquest ventall de despropòsits.
Fa anys que fem un relat socialment crític sobre la qüestió dels temporers a la nostra ciutat i província. Hem fet referència, al llarg del temps, a les grans dificultats que en el dia a dia detectàvem (i detectem) i a les que fèiem (i seguim fent) suport amb els escassos recursos disponibles, sense planificació prèvia, ni una política integral ni territorial que pugui abastar la complexa realitat dels temporers, sino que s’aborda amb dispositius reactius pal·liatius d’una realitat previsible cada any, sense cap voluntat política de crear un model que abordi totes les arestes que té, ni hi aposti pressupostàriament (si no saps què fer o no hi tens interès, certament, es difícil destinar-hi finançament)
Fa anys que defensem i som altaveu d’una realitat que no ha volgut ser políticament escoltada. La realitat de milers de treballadors/es del camp desplaçats per donar sortida a la campanya agrària a la nostra província, any rere any, ma d’obra silenciosa, agraïda, que només vol buscar-se la vida malgrat les irregularitats envers els drets laborals i humans que sovint pateixen, a la nostra comarca però també a altres territoris estatals.
És conegut per tots i totes les professionals del món social la magnitud de la precarietat en sentit ampli, de primera mà, però també coneguda pels professionals dels àmbits sanitaris, laboral, sindical, i per tota la plana de la política local, supramunicipal, autonòmica i estatal; la crua realitat es sabia des de fa anys, es sabia des de l’inici de la pandèmia al mes de març que l’arribada massiva de persones al territori cercant feina al camp, seria un any més, una realitat, més quan es fa crida de ma d’obra.
Es sabia que els assentaments que any rere any es generen a diferents punts de la ciutat, s’estaven forjant, assentant-se al centre històric de la ciutat en gran grup. Arribaven persones en moments de confinament que haguessin hagut de trobar respostes per quedar-se als municipis on es trobaven quan va esclatar la pandèmia, però que han arribat igualment, sense cap control en els accessos i arribant sense problemes en transport públic, sense cap supervisió sociosanitària, provenint de territoris on amb altíssima probabilitat estaven residint en les mateixes condicions de precarietat i insalubritat que a la nostra ciutat o pobles, en contextos de pobresa vinculats al treball precari, a la irregularitat administrativa, al desarrelament…
Tots ho sabíem, tots ho hem alertat i s’han fet propostes, però s’ha mirat cap a altres llocs. La realitat del que suposa la insalubritat, de com el desgast de treballar al camp, matinar, menjar malament, cobrar tard i dormir poc i al carrer, en grups, amuntegats, o en infrahabitatges, assentaments, edificis sobreocupats, granges, naus industrials… fent desplaçaments continuats cercant feina pels pobles, anant, venint, buscant- se la vida, en un moment que, fer això, era ajudar a propagar un virus letal. Si, ho sabíem i es sabia. Tot plegat era i és un polvorí afegit al context de transmissió de la COVID 19. El Col·legi professional de metges de Lleida va alertar al mes de maig de la mateixa situació que relatem, però … tampoc se’ls va escoltar. Potser va faltar aliança entre un i altre col·lectiu sanitari-social per exigir mesures?
Quan s’ha demanat l’expertesa del mon social en l’abordatge aquesta pandèmia al territori del Segrià? Quan s’ha escoltat als i les treballadors/es socials que alertàvem des de diferents àmbits l’abast de la tragèdia i l’impacte sobre la salut individual i col·lectiva?
Quantes entrevistes s’han publicat als mitjans de comunicació on els i les responsables expertes/es de lo social al territori poguessin exposar els seus neguits, arguments i propostes? A quantes comissions d’experts hi ha hagut presència de treballadors/es socials que aportessin el valor i coneixement de “lo social”? Quines estructures s’han creat amb presència de treballadors/es socials en la implementació i coordinació d’accions sociosanitàries comunitàries i territorials? Es volen abordar i resoldre problemes socials sense tenir en compte els actors socials?
Els serveis socials som un punt clau per identificar, detectar, abordar, sensibilitzar, contenir… totes les situacions socials que siguin causa o efecte de la COVID 19, però són qüestions socials amb escassa presència de professionals socials. Seria viable una planta hospitalària de COVID sense sanitaris? Ve a ser el mateix.
De fet podem afirmar i ens consta que en més d’una ocasió se’ns ha demanat opinió i hem participat de documentals, articles i reportatges diversos, però mai s’ha considerat la visió social en majúscules com una mirada seriosa i fonamentada, propera a lo comunitari i a la prevenció, sinó que lo social s’ha acabat vinculant sempre a l’assistencialisme i al bonisme. Així ens ha anat i així ens va.
Qui ha fet de rastrejador dels casos socials per evitar-ne la propagació? Qui ha informat de les nefastes condicions de vida de centenars de temporers al carrer i ha fet propostes que no han estat escoltades? Nosaltres, els i les treballadors/es socials en l’exercici del deure públic i l’interès comú i companys/es que des d’altres sectors es senten igualment responsables des de la seva pràctica quotidiana. Qui des dels serveis socials municipals ha vetllat pel confinament de persones i famílies que sabien que vivien en condicions d’amuntegament i infrahabitatges? Qui ha sensibilitzat, motivat, seguit aquests confinaments i n’ha fet suport personal per evitar fugues o incompliments que podien provocar transmissió comunitària? Els i les treballadores socials.
Quan s’ha demanat des de les institucions que el món social diagnostiqui, proposi, intervingui durant la pandèmia? La resposta és: quan han considerat que s’havia de donar bosses de menjar, tovalloles, llit. Això, senyors i senyores, es un menyspreu al treball social i en general a totes les professions socials, com els companys/es de l’educació social. Quan l’OMS es refereix a la salut des d’una perspectiva biopsicosocial ni oblida lo “social” ni en prioritza l’ordre. No són vàlids els diagnòstics socials i l’expertesa dels i de les treballadores socials? El bonisme resol problemes complexos des de lots de menjar? Senyors, senyores, a problemes complexos, solucions complexes que superen els recursos actuals assistencialistes i a sobre, insuficients i allunyats de la dignitat.
Apel·lant al Codi d’Ètica i Deontològic de la professió del Treball Social, tenim el deure de posar els nostres coneixements i la nostra competència professional al servei del treball que ens ha estat encomanat, així com la responsabilitat envers les persones de denunciar les situacions que atemptin contra els drets humans, així com la responsabilitat envers la societat i les causes socioeconòmiques que generen situacions de desigualtat, marginació i exclusió social. I la situació actual mereix, com a mínim, aquesta reflexió.
Què farem els i les treballadores socials amb els mateixos recursos humans i materials d’abans de la pandèmia per abordar centenars de milers més de persones i famílies desbancades per la crisi de la COVID19? S’han reforçat les UCIS sanitàries. No es reforcen les UCIS socials, sobrepassades de persones i famílies terminals socialment parlant. Només amb respiradors està clar que la crisi social colateral tindrà efectes devastadors. Tindrem morts socials.
I si, els temporers desnonats de la campanya, els que han emmalaltit, els que no podran seguir recorrent territori espanyol per seguir treballant al camps, es quedaran malvivint a un territori mancat de recursos suficients d’acollida, amb un gran desequilibri territorial. I en 3 mesos arribarà a la nostra ciutat el fred, la boira, les gelades. I seguirà la pandèmia, la insalubritat, la manca de recursos, la manca de professionals suficients per atendre el patiment humà de la pobresa i la precarietat.
Senyors, senyores, els i les treballadores socials som un factor de protecció social que cal potenciar, reconèixer, escoltar i generar les condicions necessàries per que es puguin garantir els drets socials de les persones i la justícia social.
Així, estenem les mans a tots els agents implicats en aquesta situació de pandèmia sociosanitària, a la importància de treballar conjuntament i entre iguals amb tots els agents i actors que participen d’aquesta realitat complexa, si és que realment es vol abordar, afrontar i trobar una solució real a la qüestió que sense cap dubte, ens preocupa a totes.
No podem oblidar que tot el que està succeint ho fa sota una pandèmia que posa en risc a tota la població d’un territori i els i les treballadores socials som els respiradors socials de la pandèmia que no arriben mentre la societat agonitza.
**Aquí podeu consultar altres entrades anteriors d’àgoraTs sobre el tema de temporers
- 2015 Temporers, l’origen de la teva fruita
- 2016 Nou model d’atenció a persones temporeres
- 2017 De la pera a la manzana y tiro porqué me toca
- 2018 temporeros bajo la niebla
- 2020 Parlem de temporers, una visió sistèmica
- 2020 Parlem de temporers, una visió sistèmica 2a part
Comentaris