Ahir  ens va deixar la Montse, una gran amiga, una gran companya, però per sobre de tot una gran persona. Moltes persones ja la coneixien, però d’altres vam tenir la sort i el plaer de conèixer-la a partir de l’Àgora de treball social.  Ella es va apropar a nosaltres amb gran humilitat, simpatia i amb una gran generositat. De seguida vàrem  veure  la seva implicació, i una vitalitat immensa que transmetia a cada moment, a cada comentari i a cada proposta que es feia. De fet, va ser un gran revulsiu per a l’Àgora i la seva projecció precisament per la seva força i el seu carisma ja que era una persona implicada, crítica, i amb un talent excepcional per a comunicar. Ha estat una referent per a nosaltres en molts sentits.

No fa massa ens vam veure i connectar virtualment en una de les trobades que realitzem habitualment, tot i que menys sovint del que desitjaríem a causa de la covid-19.  De  fet, a nosaltres el que ens agrada és el contacte directe, les abraçades i els petons, igual que a la Montse per això ens enteníem tant bé. I les birres!

Tot i la virtualitat, ella seguia els esdeveniments amb el seu gran entusiasme, encara que érem conscients que ella estava lluitant contra un enemic implacable que la perseguia feia uns mesos de forma insistent i sense descans, Vist amb perspectiva segurament ni ella ni nosaltres érem conscients que potser era el darrer cop que ens veuríem i que s’estava acomiadant, amb el seu esperit lluitador i optimista, sense fer soroll, amb una prudència i discreció envejables.

Li vam voler fer un regal que l’acompanyés  en aquest llarg i dur viatge que lamentablement mai podrà rebre en persona, ja que els esdeveniments no van donar prou temps per a fer-ho i ha marxat abans d’hora. Tot i això, volem compartir-ho amb totes vosaltres, perquè sabem que a ella la feia feliç.  La trobarem molt a faltar per la seva brillantor especial.

Gràcies Montse per tot el que ens has ensenyat i donat!!!!

“Como esa ventana entreabierta…. Hay personas que invitan a pasar. Cuando te sorprendes sonriendo al verlas llegar”  (Grela Bravo)