Des de l’Àgora de treball social, volem compartir amb vosaltres aquesta interessant reflexió que ens proposa en Joan Viñals, tècnic d’immigració del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies.

Moltes vegades sorprèn que amb la profunditat amb que la crisi ha afectat Espanya, no hi hagi hagut un augment paral·lel de rebuig explícit a la immigració. Arreu d’Europa, els anys de crisi han coincidit amb l’enfortiment de partits xenòfobs, i el debat entorn a la immigració ha estat al centre de l’agenda política, obligant a tots els partits a definir-s’hi. Aquí al contrari, la immigració ha caigut molt en el rànquing de preocupacions dels ciutadans.

Com que el grau d’afectació de la crisi econòmica no funciona per explicar l’emergència política de la xenofòbia – tampoc el volum de la immigració té una correlació amb el pes de la ultra dreta- s’ha buscat una explicació en la diferent capacitat de fragmentació de la dreta. Així a Espanya una persona racista, també seria de valors tradicionals i defensora de la liberalització econòmica, i per tant el partit hegemònic ja satisfaria aquests valors, i no deixaria espai a altres formacions. A la vegada, el PP no necessita atiar l’anti-immigració, més enllà de mostrar-se dur quan convé, perquè no li aportaria més adhesions.  En altres països en canvi, el discurs anti-immigració se sol desvincular en part de la dreta tradicional, a la que també fa responsable de la crisi, i és partidària de l’intervencionisme estatal.

Aquest enfocament és encertat, però crec imprescindible completar-ho observant un altre aspecte; el diferent grau d’integració dels immigrants. Així, el que aparentment podria semblar un èxit; la manca de conflicte indica que són acceptats i ben integrats, i per tant podem considerar que Espanya no és xenòfoba, a diferència d’Europa, on han aparegut amb molta força partits xenòfobs; jo crec que és el contrari. A Espanya no hi pot haver conflicte perquè el rol dels immigrants és més subordinat als autòctons i per tant no hi ha xoc. La posició social adquirida, en quant a integració laboral o manifestació cultural és molt inferior que a França, posem per cas. Sens dubte que caldria un anàlisi comparat d’integració dels immigrants en diferents països, però d’entrada, el menor grau de protecció social d’Espanya, respecte Dinamarca o Àustria (per esmentar-ne dos amb gran pes de la ultra dreta) no juga al seu favor.

I aquest menor progrés social no es deu només a circumstàncies externes als valors dels ciutadans, com poden ser les limitacions del mercat de treball, o el minse estat del Benestar, sinó que té molt a veure amb la resistència de la societat d’acollida a la seva integració. Aquesta resistència és explícita i estructural; només els acceptem per unes feines concretes, no els volem llogar un habitatge, no els volem a les nostres escoles, tampoc ens agrada compartir-hi sala d’espera. I a més, mostrem una gran hostilitat cap a les seves manifestacions religioses o culturals (en aquest cas sobretot de l’islam). I per tot això tenim mecanismes per impedir-ho, que a la pràctica han configurat una societat molt desigual i segregada. Els mantenim al marge, no hi hem de conviure, ni competir. I així és molt difícil argumentar que suposen un perill, que ens prenen la feina.

Això a més, enllaça amb el que dèiem: Si no hi ha partits de dreta ni ningú que ofereixi més “mà dura”, és que la ciutadania ja percep suficient duresa en la política cap als immigrants, i en les seves condicions de vida.

Per descomptat que també aquí la xenofòbia ha tingut la seva expressió política específica, en alguns ajuntaments. Però inclús en aquests casos – sense oblidar factors importants com la presència històrica de tradicionalisme- caldria observar si no ha estat precisament allà on la comunitat s’havia mostrat més permeable a la convivència, que va aflorar la reacció.