PETJADES
Una entrada d’Hermínia Vicente.
Escriure una dedicatòria pòstuma a una persona estimada es quelcom que no agrada gens, i en el meu cas és la prova fefaent que quelcom no li he dit i que ara que ja ha marxat, crec que tinc un deute cap amb ella; em va passar amb persones molt properes però com ésser humà que soc, torno de nou a ensopegar en la mateixa pedra.
Fa poc temps que la Montse va entrar en la meva vida; era una persona que, a l’igual que jo, compartíem el privilegi de formar part del minoritari col·lectiu de persones amb capacitats especials i que amb sentit de l’humor intentàvem normalitzar; com envejava els seus ulls, i suposo que ella envejaria les meves apol·línies cames i crec que això, almenys per part meva, ens va fer connectar d’una manera especial.
Des del meu punt de vista monocular crec que ni els ulls ni el caminar ens defineixen com a persones; és la manera de mirar i les empremtes que deixem al transitar el que posa en evidència el nostre tarannà. He vist mirades plenes d’odi i ràbia en uns ulls càlids i inofensius i he vist persones caminar amb soltesa i elegància mentre destrossaven tot allò al seu pas, a l’igual que feia Atila mentre cavalcava a sobre d’Othal el seu famós cavall.
Doncs bé, la Montse tenia un caminar maldestre, gens coordinat i uns peus petits; la coreografia de les seves passes podria ser difícil de seguir, però ans al contrari, les seves petjades ens han deixat una empremta fàcil de rastrejar, i ens anima avançar tot i les dificultats que trobem en el camí, perquè com gran apassionada del treball social, sabia que els camins més abruptes son els nostres millors reptes.
Diuen que la manera de caminar ens dius molt de les persones; i no puc estar més en desacord; el que realment ens defineix es el llegat que deixem en el nostre transitar per la vida.
L’Hermínia com sempre, des del seu cor ampli i sensible, vessa unes belles paraules que ens recorden l’enyorada Montse. A mi,un grapat d’anècdotes de les dues que vaig tenir el goig de viure en les nostres trajectòries professionals. Va d’afecte, respecte, comprensió, treball ben fet i de tracte humà. Aquestes són les capacitats. Petonàs Hermínia
Gràcies Mercè pel teu comentari, tot un honor venint de tu.
Hola Monns
No sé com començar. No puc parlar en passat de tu, perquè encara no he gestionat allò que el teu marit em va comunicar. El primer que vaig sentir en escoltar el so de la trucada i veure el teu nom escrit a la pantalla, va ser una alegria immensa, un esquitx de felicitat després de tants dies sense saber de tu, però en una dècima de segon, se’m va esgarrar el cor i, amb la veu esquinçada, només podia dir: “no m’ho diguis, no és veritat”. Vaig sentir com em trencava per dins i la poderosa tristor i la ràbia més punyents em copsaren.
D’ençà d’aquell moment d’incredulitat, d’ensurt i d’impotència, encara és avui i no puc, ni dir-te adéu. El cert és que no vull fer-ho, perquè tinc la certesa que estaràs sempre amb mi.
Quan et penso, les llàgrimes llisquen enutjades pel meu rostre, que sense saber com, al mateix temps està esbossant un ampli i dolç somriure, com aquells que sempre se’ns dibuixaven quan estàvem juntes i que feien més esclatant la teva autèntica bellesa.
A la meva ment retornen les imatges més meravelloses, encara puc veure l’instant precís en què ens vam trobar en això que tots anomenem vida, tant tu com jo creiem en el destí, va ser ell qui ens va obsequiar amb la màgia més pura de l’amistat.
Recordes aquell dia, Montse? Les dues érem voluntàries a la Marató, les dues al telèfon, va ser en aquell acte solidari, on les nostres vides es van enllaçar: jo estava asseguda a la punta de la sisena fila, molt a prop de la porta, al meu costat quedava una cadira buida i de sobte un oreig suau i càlid acaronà el meu bescoll i em va fer girar el cap. Les nostres pupil·les es van creuar, en aquell precís instant tu, amb el teu pas oscil·lant, però ferm, te’m vas atansar: “està lliure?” I jo com si t’estigués esperant, et vaig respondre : « Sí, t’esperava a tu”
Sense adonar-nos-en, ens vam presentar i amb dos petons d’aquells que es fan amb l’afecte més sincer, vam començar a escriure el llibre de la que seria la nostra amistat.
Com és de savi el destí, que no la casualitat, al poc de començar amb la nostra tasca, a la sala Víctor Siurana, va aparèixer el senyor Postu i els teus ulls es van fer més grans si és possible i el teu somriure, s’allargà fins arribar als seus extrems, sempre havíes volgut conèixer-lo i expressar-li la teva admiració, abraçar la mà d’aquell ser que, tan desinteressadament, oferia el seu temps I les seves forces a fer visibles infinitats de causes; i com el món és tan petit que sovint ens cap a la mà, et vaig dir que per diferents causes el coneixia, que érem amics i d’una revolada vaig aixecar-me de la cadira i em vaig dirigir decidida a ell, no va caldre dir-li res perquè em seguís fins on tu estaves, dos petons van segellar aquell desig complert i els dos vau gaudir del llorer de conèixer-vos, aquella foto dels tres junts, la guardo com un dels tresors més preuats i la revisc aquests dies entre llàgrimes i somriures, perquè em porta al moment meravellós en què ens vam conèixer.
Potser no ens hem vist tants cops com haguéssim volgut, però quan estàvem juntes, era com si el temps es parés i sol estessim nosaltres al món, el primer “cafè” va ser el pròleg del llibre de les nostres vides, aquell dia, entre llàgrimes i rialles, vam obrir la capsa de la nostra essència, de les nostres filies i les nostres fòbies, un matí farcit d’emocions; des de llavors, cada trobada estava guarnida de rialles, de calidesa, d’admiració l’una per l’altra, escrivint capítols d’un llibre al qual no li puc posar final, fent-nos fotos entranyables, que per nosaltres tenien un significat que potser ningú entendria.
Faig memòria i em porta al dia en què a les meves mans portava uns guants negres sense dits, tu te’n volies comprar uns, però no sabies ón, així que me’ls vaig treure i et vaig dir: “és que aquests eren per a tu”, ja ens anaven a brollar les llàgrimes, quan mirant-nos, les bescanviarem per una rialla d’autèntica complicitat, aquests petits detalls eren els que feien especial la nostra amistat, petits però intensos moments, en què gaudíem de la nostra més pura essència.
Ara em vé al cap l’últim dia que ens vam veure, volies fer-me sabedora d’allò que t’estava passant I amb el teu somriure més ampli, i jo a l’espera de rebre una molt bona notícia, em vas comunicar que ara ens unia quelcom mes, tenies càncer i jo derrotada per aquella per mi coneguda i esglaiadora paraula, sols vaig poder abraçar-te, mentre dels meus ulls lliscaven les llàgrimes més amargues i et sentia parlar, jo era el teu referent, l’exemple a seguir, el mirall on emmirallar-se en els moments més durs, que puc dir-te Montse ? quan la realitat és que, el referent per mi I per tots aquells que t’estimem ets tu, vas nèixer lluitant, vas arribar a la vida amb una motxilla a l’esquena, una malaltia que tu vas convertir en insignificant, malgrat els mals moments I com no podia ser d’una altra manera tu li vas respondre amb els més meravellós dels somriures; vam estar agafades de les mans, mirant-nos als ulls, sense dir res, no calia, les nostres lluites tirarien endavant, sabíem que ens teníem.
Saps Monns, no puc parlar de tu en passat, perquè sé que, tot i que has marxat a fer el viatge d’on no hi ha retorn, jo sempre et tindré al meu costat, i et pensaré esperant aquell “cafè”, vam dir que no era l’últim, em tocava pagar a mi i ahir vaig baixar al bar de sota casa i vaig seure a la mateixa taula i tu estaves allí, et podia sentir, vaig demanar un tallat i un cafè i tacant els ulls, et sentia molt, molt a prop, tant, que vaig percebre aquell oreig suau i càlid acaronant el meu bescoll, com aquell dia que els nostres camins es creuaren i les nostres mans començaren a escriure el llibre que parla de la nostra amistat. Seguiré escrivint capítols, fins que em sigui entregat el meu bitllet d’anada, del viatge sense retorn i allí ens retrobarem per escriure juntes el capítol final. Ens veiem amiga, t’estimo Monns.