PETJADES

Una entrada d’Hermínia Vicente.

Escriure una dedicatòria pòstuma a una persona estimada es quelcom que no agrada gens, i en el meu cas és la prova fefaent que quelcom no li he dit i que ara que ja ha marxat, crec que tinc un deute cap amb ella; em va passar amb persones molt properes però com ésser humà que soc, torno de nou a ensopegar en la mateixa pedra.

Fa poc temps que la Montse va entrar en la meva vida; era una persona que, a l’igual que jo, compartíem el privilegi de formar part del minoritari col·lectiu de persones amb capacitats especials i que amb sentit de l’humor intentàvem normalitzar; com envejava els seus ulls, i suposo que ella envejaria les meves apol·línies cames i crec que això, almenys per part meva, ens va fer connectar d’una manera especial.

Des del meu punt de vista monocular crec que ni els ulls ni el caminar ens defineixen com a persones; és la manera de mirar i les empremtes que deixem al transitar el que posa en evidència el nostre tarannà. He vist mirades plenes d’odi i ràbia en uns ulls càlids i inofensius i he vist persones caminar amb soltesa i elegància mentre destrossaven tot allò al seu pas, a l’igual que feia Atila mentre cavalcava a sobre d’Othal el seu famós cavall.

Doncs bé, la Montse tenia un caminar maldestre, gens coordinat i uns peus petits; la coreografia de les seves passes podria ser difícil de seguir, però ans al contrari, les seves petjades ens han deixat una empremta fàcil de rastrejar, i ens anima avançar tot i les dificultats que trobem en el camí, perquè com gran apassionada del treball social, sabia que els camins més abruptes son els nostres millors reptes.

Diuen que la manera de caminar ens dius molt de les persones; i no puc estar més en desacord; el que realment ens defineix es el llegat que deixem en el nostre transitar per la vida.