El company de l’Agora, el Sergi Gonzalez, ens realitza tot un seguit d’aportacions i reflexions en relació al seminari “Joves, canvi social i ruptura generacional”.

El dijous 15 de desembre de 2016, poc abans de tancar l’any, vaig assistir a la conferència–debat que l’observatori català de la joventut va organitzar, en motiu del seminari anomenat;  joves, canvi social i ruptura generacional. Un espai on més de 60 investigadors van exposar les seves principals tesis sobre com afecta als joves les transformacions socials de les últimes dècades, analitzant aquelles que d’alguna manera, aguditzades per la crisi,  s’han quedat per condicionar la vida dels i les joves, marcant una diferència més que substancial, entre les desigualtats viscudes pels seus pares o fins i tot entre cohorts de la mateixa generació. En tot moment es van fer molt bones aportacions però sempre et quedes amb aquelles que et són més útils pels moments laborals i professionals pels que estàs passant. A la segona taula, la ruptura vista pels agents socials, van intervenir 5 representants de diferents institucions econòmiques i socials. Tots molt encertats amb les seves paraules, destacaré 3 intervencions a les quals em puc acollir a nivell professional i també personal.

 

La primera és del Sr. Andrés Querol, responsable d’acció electoral a Comissió Obrera Nacional de Catalunya, el qual apuntava estratègies per minorar els efectes de la ruptura generacional, una ruptura que es produeix només a la classe treballadora i que per el contrari, l’elit  no es veu afectada ni condicionada, augmentant així les desigualtats.

Un creixement de les desigualtats que forma part d’una estratègia ofensiva, amb un objectiu no declarat, que arriba al seu màxim compliment amb la precarització laboral. Aquesta precarització es conceptua en un problema d’atur juvenil, justificada per aquesta elit amb una doble excusa; la falta d’experiència laboral conjugada amb la falta de càrregues familiars i econòmiques. I com que no creix l’ocupació i qui dia passa any empeny, els joves no són tant joves, encara viuen a casa els pares i es troben en un atzucac i etiquetats com a precariat.

Les polítiques de joventut, indefenses i amb les dificultats de sempre, més les afegides, perden encara més protagonisme i passen a ser polítiques “per passar la joventut”. Retornant als joves, un cop perduts els papers i el protagonisme, perden com a conseqüència directe la identitat. L’Andrés ho exemplificava amb un cas proper però si rasquem, tots trobarem un cas similar, un amic, familiar o conegut, sempre jove, que en el seu dia va ser estudiant, estudiant en pràctiques, després becari, treballador parcial, mileurista, jove a l’atur, jove emigrant, jove recol·locat en el sector servei i si ha tingut molta sort, jove accedint a un lloc del treball del sector desitjat, sobrequalificat però amb precari… i evidentment, no tant jove. Davant aquests canvis constants d’identitat se’n recent la reconstrucció de la solidaritat, fet no aïllat i que dificulta la reconstrucció d’una identitat digne per els i les joves. Aquestes dos reconstruccions estratègiques conjuntes són necessàries per minorar la ruptura generacional.

 

La segona intervenció que se’m va clavar el cap va ser de la moderadora, Esther Sánchez, Doctora en Dret per la UAB i experta en mercat de treball i relacions laborals. Intervenció molt curta però d’impacte on apuntava també propostes concretes, i per tant no fàcils d’executar, per minorar la ruptura generacional o sí més no reduir a llarg termini, aquestes desigualtats que genera el mercat de treball. En primer lloc recomana a les empreses potenciar les capacitats individuals dels treballadors mitjançant l’acompanyament i l’entrenament d’experts dins les pròpies empreses, per millorar així la qualitat i la productivitat d’aquestes.

En segon lloc detecta que els departaments o els serveis de RR.HH de petites i mitjanes empreses no es parla de models de gestió de persones i de gestió de coneixement, i insta a aquestes empreses a començar a treballar aquests aspectes si es vol millorar, tant el producte final com els processos que se’n deriven amb els treballadors.

Per acabar proposa una regulació fiscal de regeneració de residus per les empreses amb la idea de recuperar aquell cost humà que té la producció i invertir-lo amb la pròpia producció d’aquests residus, recuperant llocs de treball perduts i obrint noves possibilitats empresarials i mercantils, d’un sistema que s’esgota per si sol si no té en compte els residus que d’ell se’n desprenen.

 

L’últim i com s’acostuma a dir, no menys important, també em va xocar l’aportació, en aquest cas a nivell més emocional, de les dades que, d’alguna manera ja coneixia i ens va aportar l’Oriol Recasens, president del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. Deslligant aquesta aportació amb la resta, va comentar que un fet destacable i representatiu dels joves és que les principals causes de mortalitat de la població entre 15 i 29 anys són externes i per tant evitables; majoritàriament accidents de trànsit i suïcidis, i que s’ha mantingut a la baixa la mortalitat per accidents de trànsit, però ha augmentat la mortalitat per suïcidi en els homes. Aprofito però per explicar que aquests grups de causes apleguen un nombre relativament petit de casos sensible a les fluctuacions interanuals i també que la intervenció per a la millora de la informació sobre la causa de mort en les defuncions amb intervenció judicial iniciada l’any 2011 pot afectar, específicament, aquests grups de causes. Pel que fa al suïcidi, segueix mantenint-se però com una de les principals causes de mortalitat juvenil. Al marge de les dades sobre mortalitat cal tenir en compte que les dades internacionals disponibles mostren una proporció de 20 intents per cada suïcidi consumat, fet que ens pot donar una idea del problema sanitari, social i personal que suposa el fenomen del suïcidi juvenil. Per anar tancant aquesta darrera aportació podem dir que segons l’OMS, en estudis presentats recentment,  la salut mental dels infants i adolescents s’ha convertit en un dels principals reptes de salut pública a tot el món. A nivell internacional, s’estima que entre el 10 i el 20% de la població infantil i adolescent presenta problemàtiques de salut mental. De fet, segons l’OMS el 75% de trastorns mentals comencen abans dels 18 anys. En relació a Catalunya, recordar l’article 45 de la Llei 14/2010, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència, destaca la prioritat de desenvolupar programes adreçats a la prevenció, la detecció, el diagnòstic precoç, el tractament i l’atenció integral de les necessitats en salut mental infantil i juvenil, des de la xarxa sanitària pública de Catalunya. Sota la mateixa base es desenvolupa el Pla d’atenció integral a la infància i l’adolescència 2015-2018, destacant la millora de l’atenció dels problemes de salut mental dels infants i adolescents com una de les seves mesures principals.

 

Deslligant aquestes tres reflexions només em queda per dir que hi ha molta feina a fer, tant des de l’esfera més transversal, com pot ser el treball i l’oportunitat a l’emancipació que ofereix un treball digna, i que sembla que si està posant tot el focus d’atenció; fins a aquelles accions dins l’àrea de salut, que puguin millorar, prevenir i oferir un servei d’atenció a la salut mental juvenil, que tenint en compte els últims estudis creixerà, i les polítiques de joventut hauran de preveure i respondre, esperem, amb els recursos adients.

 

Sergi González Comas, Treballador Social i Tècnic de Joventut.