2n PARLEM DE….MENAS
Laura Haro fa una magnífica crònica de les idees clau del darrer Parlem de. Un tema de màxima actualitat.
“No se li poden posar portes al món”
Àgora de Treball Social ens va convocar el passat dia 8 de novembre a un segon PARLEM de… MENAS, atès que la situació d’aquests infants i joves continua preocupant –i molt- al nostre col·lectiu.
En el mateix escenari -la cafeteria Destapa’t- i en una sala plena de gom a gom, ens aplegàvem professionals de l’àmbit social (treballadors socials, educadors socials, etc. Tècnics/ques de programes d’inserció laboral… ); de l’àmbit de la seguretat ciutadana (mossos d’esquadra, etc.) i docents i futurs professionals de la branca de les ciències socials; per parlar sobre l’arribada continuada de menors estrangers no acompanyats a Catalunya i els principals reptes als que ens afrontem.
L’Isma, un dels impulsors de la plataforma Àgora de Treball Social i tècnic de l’Àrea de Suport als Joves Tutelats i Extutelats (ASJTET), i la Jihane, estudiant de Treball Social ens recordaven les dificultats que s’havien evidenciat en el primer Parlem de… MENAS al voltant d’aquesta realitat:
- Col·lapse en el sistema de protecció
- Catalunya focus d’atracció?
- Diàleg entre països inexistent
- Permís de residència, no de treball
- Absència de proactivitat
- Manca d’especialització dels/de les professionals
- Col·lectiu criminalitzat
- Dificultats d’accés a la xarxa de salut.
Així com les propostes que havien sorgit i que giraven al voltant del:
- Compromís, planificació i proactivitat de la classe política
- Obtenció del permís de treball
- Formació especialitzada dels professionals
- Abordatge a nivell europeu
- Implicació de totes les administracions
- Recursos sanitaris especialitzats
En aquest 2n parlem de, els companys van aportar dades sobre la creixent arribada d’adolescents estrangers sense referents familiars arribats a Catalunya (2016=684; 2017=1434 i 2018=2988) i el perfil d’aquests: principalment nois entre 15 i 17 anys procedents del Marroc.
Pel que fa als recursos residencials a la província de Lleida per a menors de 18 anys informaven que gairebé havíem duplicat places en els últims 10 mesos; passant de 274 places (15 llars) a les 516 places actuals (23 llars). Mentre que per a majors de 18 anys havíem passat de 19 places ( 6 llars) a les 52 places existents (12 llars).
En canvi els recursos humans de la Secretaria d’Infància, Adolescència i Joventut a Lleida, antiga DGAIA, encarregada entre altres, de les polítiques d’infància i adolescència de Catalunya, gairebé no han crescut (de 16 a 18 professionals al SAIA i s’ha mantingut el mateix nombre de professionals al ASJTET, 3).
A partir d’aquesta breu presentació ens van presentar diferents titulars de premsa per obrir el diàleg entre els assistents. Ara sí… Parlem de…MENAS?
La gallina dels ous d’or. “Poderoso caballero es Don dinero”
Els/les assistents plantegen que la inversió no hauria de fer-se aquí, sinó als seus països d’origen. S’haurien de buscar fórmules per a que els menors no es vegin obligats a emigrar a Catalunya posant en risc fins i tot la seva integritat física. Es menciona com en els últims anys la Junta d’Andalusia ha finançat la creació de diferents centres d’acollida de menors –principalment en la regió de Tànger- Tetuan-Al Hoceima- amb l’objectiu que aquests no haguessin d’abandonar el seu país, però es posa en dubte que aquests diners reverteixin efectivament en la protecció i el benestar d’aquests menors.
En el cas concret de Catalunya es recorda la creació, l’any 2006, del Programa “Catalunya-Magrib”, que també pretenia evitar que els nois emigressin del Marroc cap a Europa, oferint-los-hi formació i possibilitats d’inserció laboral al seu país. Aquest programa també va generar unes expectatives que després no van tenir l’èxit esperat. També en aquest cas es planteja en què van revertir realment aquests diners, quan en la part pràctica trobaves centres on “dormia un nen i hi havia deu tècnics”.
Actualment a Catalunya la gran part dels equipaments residencials existents per l’acollida d’aquests infants i adolescents, són gestionats per fundacions i entitats sense ànim de lucre, les quals, a més a més sembla ser que en molts casos -diuen els assistents- no estan percebent el finançament previst procedent de la Secretaria d’Infància, Adolescència i Joventut a Lleida, aspecte que afecta negativament en els menors i en els treballadors/es (endarreriments en el pagament dels salaris, etc.)
Certament, consideren els/les professionals, que aquest es un nou jaciment que afavoreix que determinades entitats tinguin “el seu moment”; ara és un bon sector en el que invertir.
El preu x nen s’està convertint en un negoci?
Projectes migratoris familiars:
“Invertir en viajar es invertir en uno mismo y en la família”
S’observa que, així com anys enrere la família no era un element actiu en la planificació de la marxa del menor, en l’actualitat es tracta d’un projecte familiar en que s’inverteixen els diners i el patrimoni familiar en el viatge de l’infant. Recau en aquest el sosteniment de la seva família al seu país d’origen i rep una pressió familiar i cultural important; per tant un retorn al seu país d’origen és viscut com un fracàs total pel menor.
Potser mirant amb perspectiva forma part d’una etapa més i d’una estratègia per part de les famílies per garantir l’entrada periòdica d’uns mínims ingressos.
“Aquí a l’home el fem nen”
Ens movem en paràmetres culturals occidentals, des dels quals nosaltres considerem aquests nois com a adolescents, però que en el marc cultural magrebí son considerats petits homes que han d’ajudar a les famílies en la seva precària economia.
Són menors que provenen d’un context cultural diferent, amb unes característiques pròpies, una trajectòria viscuda i uns propòsits molt concrets que tenen poc a veure amb la resta de menors als quals se’ls hi presten serveis de centre d’acolliment i serveis residencials d’acció educativa perquè es troben en situació de desemparament.
“Aquí a l’home el fem nen”. Perquè? Perquè nosaltres, des del nostre marc i paràmetre occidental, entenem que els infants i adolescents han d’estar protegits pels seus pares o familiars directes; o en cas que aquests no puguin assumir això, per l’Administració competent. Però allà això es percebut de forma diferent, socialment no són menors, i se’ls considera prou madurs com per assumir fins i tot el deure de treballar.
Pot ser que arribin aquí i s’acomodin? Som nosaltres qui els considerem “dependents”, en situació de desemparament i als quals hem de protegir i sobre els quals hem d’intervenir. Treballem la seva integració en un grup d’iguals?
Aquests infants i adolescents magrebins, igual que els menors de l’Àfrica Sots Sahariana, han assumit responsabilitats adultes, i tenen a mig termini l’objectiu d’enviar “remeses” de diners a les famílies per ajudar-les en el seu sosteniment econòmic i millora de les seves condicions.
Hi ha, però, un petit percentatge de joves que no s’adapten al nostre sistema de protecció, amb conductes de consum i altres problemàtiques de salut, segurament prèvies a l’entrada als centres d’acolliment i degudes a les seves trajectòries de vida al seu país d’origen o durant el seu trajecte migratori. Cal professionals especialitzats en l’atenció d’aquests joves.
Preocupa també l’arribada, encara que en dimensions molt inferiors, de noies immigrants no acompanyades.
I d’un dia per l’altre el fem adult (18+1)
“¿Un sitio donde quedarse?”
I en aquest “sense sentit” quan fan els 18 anys (ó els 21 anys en el millor dels supòsits) ja són adults a tots els efectes. Com l’Alícia en el país de les meravelles, quan arriben aquí entren en un món d’absurditats i paradoxes.
La distància entre CCAA. Barcelona! Barcelona! una metròpoli atractiva.
Aquest estiu apareixia una notícia a la premsa, concretament a l’Heraldo d’Aragó, en la que es feia ressò de la imminent obertura d’un centre d’acollida per a MENAS de 12 places; mentre que sols a Lleida hem passat de 274 places a 516 places entre febrer i novembre de 2018.
Aquest augment de places residencials respon a l’arribada d’aquests menors a grans ciutats com són principalment Barcelona i Madrid. Destins finals per uns o ciutats de trànsit per uns altres que tenen entre els seus objectius fer el salt a altres països europeus.
La protecció i tutela de menors també dista molt d’una comunitat autònoma o a una altra. En el cas de Catalunya, hi ha una important dedicació a aquest sector de població. Ens preguntem si… aquí hi ha més voluntat política? Fomentem nosaltres això?
L’atenció que es facilita a aquests joves també dista molt depenent del centre d’acolliment que els acull: del nombre de joves que acull, de la localització del centre i per tant dels serveis que té al seu abast, alta rotació dels joves, del canvi de professionals constant, etc.
Tot recau en la DGAIA? És la DGAIA qui ha d’assumir tot aquest repte?
La inversió en polítiques socials en aquesta matèria s’està fent sense cap mena de planificació i des de la improvisació. Com treballem? No hi ha equips professionals especialitzats en aquest fenomen, ni un treball integral entre els diferents àmbits: salut, educació, treball, estrangeria, habitatge, cooperació internacional, etc. Cal una coherència i una enfocament holístic del mateix. Cal la coordinació de diferents direccions, departaments i administracions implicades.
Hem col·lapsat els centres d’acollida acollint aquests menors estrangers no acompanyats. Això pot anar en detriment de la resta d’infants que necessiten ser acollits perquè el seu nucli familiar no els hi pot garantir una protecció i una atenció adequada? Pot ser també que l’atenció a aquests menors afecti al desenvolupament d’altres polítiques com seria el desplegament de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC)? Si és així hauríem de posar algun límit? Ens podem qüestionar això com a treballadors socials?
Ni un pas enrere
És possible que hi hagi també un canvi en les polítiques del Govern per atendre aquests menors?
Sortosament en els últims anys, amb l’aprovació de la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de l’infant i el desenvolupament de la legislació en matèria de protecció a la infància està clar que hem d’atendre amb una consideració primordial l’ interès superior de l’infant.
Però què passarà quan adquireixin la majoria d’edat (18 anys)? O quan deixin de ser atesos des del Àrea de Suport als Joves Tutelats i Extutelats (ASJTET) (21 anys)?
Imaginaris virtuals en xarxa
Alguns dels educadors socials que treballen als centres d’acolliment i CRAES afegeixen que els joves utilitzen les xarxes socials per projectar una imatge que dista molt de la realitat “com si aquí estiguessin de vacances”. Però no ho fem tots? La ficció és a tot arreu. L’efecte d’emmirallament que provoca sobre els seus familiars i amics del país d’origen és sense cap dubte aclaparador.
Assalten molts interrogants: assoliran el projecte de vida què volen?, què passarà quan siguin majors d’edat?
Quins joves entren als Programes de l’Àrea de Suport als Joves Tutelats i Extutelats (ASJTET)?
Tècnics de la mateixa Àrea i d’alguns dels seus Programes coincideixen a l’hora d’afirmar que es valoren totes les sol·licituds rebudes; encara que hi hagin conductes incíviques als centres d’acolliment, de consum, delinqüència, etc. Es prioritza, però, els casos per data d’arribada de la sol·licitud, per l’estudi i valoració que es fa del cas i atenent al projecte de futur i de vida que té el jove i a la seva implicació en el pla de millora establert.
Quina oferta formativa tenen al seu abast?
Quina oferta formativa tenen al seu abast? Aquí ens trobem amb un handicap important. Alguns per edat ja no tenen accés a l’etapa escolar de secundària obligatòria; els qui sí la tenen potser han d’anar a instituts on no tenen aules d’acollida; altres tampoc encaixen en estudis més adaptats degut al seu baix nivell lingüístic i competencial, etc. I el temps corre en contra seva.
De la mateixa manera que s’estan obrint recursos residencials cal preveure altres àrees com la formació, la salut, etc.; i com es treballarà a partir de la seva majoria d’edat per promoure la seva inserció sociolaboral.
Chakir el Homrani: ‘No només volem acollir sinó que volem poder apoderar bé els joves que arriben a Catalunya’ Com apoderem? Els recursos formatius existents els “apoderaran”? La manca de permís de treball els apodera? Cal invertir en el futur d’aquests joves i donar-los-hi sortides de futur reals.
El sector agrari a Lleida és un dels principals sectors econòmics de la província. Perquè no aprofitar-lo? Les persones que realitzen tasques agràries cada cop són més grans, així que en un futur necessitarem mà d’obra amb coneixement i experiència en aquest sector. Podria ser aquest un filó per aquests joves? Se’ls podria autoritzar per fer treballs agrícoles de temporada?
S’afegeix que el mercat laboral creix en precari, i que els joves disposen de poc o cap marge de maniobra personal respecte les ofertes laborals existents, per tant cal apostar per la formació per poder tenir opció a altres feines més enllà dels treballs poc qualificats.
Perquè no s’inverteix en recursos específics per aquests joves? A l’hora que ens genera contradiccions: Hem d’invertir en recursos específics per aquests joves?
La mirada des dels cossos de seguretat
Ens hem de plantejar com a societat que tenir aquests joves sense incentius, sense treball i sense sortida pot portar a escenaris de delinqüència i a la formació de futurs grups perillosos que generin inseguretat en la població.
Són nois que migren sols, sense cap referència familiar o adulta i que provenen d’una societat amb diferències culturals importants respecte la nostra.
L’entrada d’aquests joves a Espanya es fa de forma irregular principalment per l’Estret de Gibraltar. Arriben sense documentació que els identifiqui. Si refereixen ser menors d’edat potser que es quedin a Andalusia, porta d’entrada a Espanya, i/o que triïn, com és més habitual, el seu trasllat a grans metròpolis com Madrid o Barcelona.
Barcelona és un pol d’atracció per aquests joves. Alguns consideren que allí tindran més oportunitats i altres arriben per motius més simples com ser aficionats del Barça, etc.
Arriben a Barcelona, algú els espera, i els acompanya directament a les dependències de l’Àrea de Custòdia i Detenció de la Ciutat de la Justícia. Fa uns mesos els joves es passaven allí hores (cel·les, passadissos, sales d’espera….), fins i tot dies, a l’espera que se’ls hi assignés per part de la DGAIA un centre de protecció.
També recentment han estat dormint en diferents comissaries dels Mossos d’Esquadra degut a la manca de places existent en centres de protecció.
Fins que no es fan les proves d’edat es consideren menors a tots els efectes i se’ls ha de protegir i atendre de forma immediata.
Si el Ministeri Fiscal determina que el jove és major d’edat, Mossos d’Esquadra traspassa aquesta informació a la Policia d’Estrangeria.
Els i les professionals assistents al Parlem coincidim en que les proves d’edat que han de passar aquests menors, molt criticades per entitats, el síndic de greuges i les Nacions Unides, son insuficients.
Cal un treballar des de la prevenció i de forma coordinada i transversal per evitar futures situacions indesitjades: conductes de consum, delinqüència, captació pel DAESH… son nois molt vulnerables, coincidim
Abocats al sensellarisme?
“Atrapats al carrer”
Ja ens hem trobat des dels serveis d’atenció a les persones en situació de sense llar a Lleida ,i altres albergs i recursos de persones sense llar de Catalunya, amb trucades de preocupació i derivació dels nois per part dels/de les professionals dels centres d’acolliment, davant la imminent sortida de joves en complir la majoria d’edat que surten i es veuen abocats a situacions de carrer. No existeixen protocols de derivació, ni de sortida que evitin que aquests joves es quedin en situació de sense sostre.
Cal dotar dels recursos necessaris a l’àrea de l’Àrea de Suport als Joves Tutelats i Extutelats i repensar-la per evitar que aquests puguin esdevenir joves en situació de carrer. Creixen els recursos de protecció, però desprotegim als joves de 18+1 si no es planifiquen recursos suficients de sortida d’aquesta situació. Els recursos de persones sense llar no disposen ni de professionals experts en aquest col·lectiu ni recursos residencials adequats als joves. Caldrà repensar els serveis en clau de joves sensellar?
Algunes propostes per tancar la sessió Parlem…. de Menas
Per tancar el 2n Parlem de menas, i si revisem les propostes que van sorgir en el primer https://agorats.com/ja-tenim-el-relat-sobre-parlem-de-menas/ del passat mes de febrer de 2018, és a dir, 10 mesos desprès, podem dir que no s’ha avançat gaire en aquests mesos.
El sistema de protecció continua col·lapsat i es segueixen creant centres d’acollida de forma continuada per intentar donar resposta a l’emergència. Barcelona continua essent un focus d’atracció i el diàleg amb els països d’origen es manté en standbye. Continuem -com no pot ser d’altra manera a curt termini- amb les dificultats inherents a la l’actual llei d’estrangeria que exclou aquests joves de la possibilitat de poder accedir a un treball, els i les professionals són contractats de forma imminent per anar cobrint els torns de cada centre de nova creació, sense poder fer una formació prèvia, molts professionals sense ; els darrers mesos diversos incidents en ciutats catalanes i el seu tractament als mitjans de comunicació, ajuda a criminalitzar aquest col·lectiu. Les dificultats per accedir a la formació, a la salut, al treball, als papers…. continuen essent evidents.
En les propostes demanàvem a les Administracions compromís, planificació i proactivitat de la classe política, possibilitar l’obtenció del permís de treball dels joves , formació especialitzada dels professionals, abordatge a nivell europeu, implicació de totes les administracions, recursos sanitaris especialitzats… i com que la situació segueix igual, ens mantenim en les mateixes propostes afegint:
- Treball en xarxa (real) entre tots els agents del sistema, no n’hi ha prou en coordinar-nos (en el millor dels casos) sinó que cal treballar conjuntament i en la direcció que acordem de forma individualitzada atenent a cada situació
- Detecció de necessitats (idioma, afectives, competències bàsiques, etc.) i treballar a partir d’aquestes.
- Treballar de forma seriosa la cooperació internacional i la implicació del Govern d’Espanya en la gestió d’aquest fenomen
- Actuar preventivament per evitar el sensellarisme dels joves extutelats, evitant així “mals majors” que pot comportar aquest fet sobre les seves vides.
Amb alta probabilitat al 2019 necessitarem fer un nou Parlem de Menas per veure si, certament, existeixen millores en l’abordatge del fenomen (o no).Ens han quedat plantejaments, dubtes, reflexions al tinter.
Ahir dia 18 de novembre, TV3 va emetre el programa 30 minuts “Menors lluny de casa”, el primer reportatge en profunditat sobre els menors migrants que arriben sols a Catalunya que els mostra en el seu dia a dia, i recull les veus de (gairebé) tots els agents implicats: administracions, educadors, entitats, sindicats, advocats, metges forenses i Mossos d’Esquadra. Vam trobar a faltar la veu de la Fiscalia, del Govern Espanyol, del govern del Marroc i d’associacions d’immigrants dels països de sortida dels menors, potser en un segon capítol?¿
P’alante companyes
[1] “Hawaa”,la primera revista feta per dones musulmanes. Pagès Editors.
Comentaris